Natalia Mena

Si per alguna cosa es caracteritza la personalitat del futbolista del Barça Gerard Piqué és per dir sempre el que pensa, sense reflexionar massa sobre el que diu, o potser sense importar-li gaire les conseqüències que les seves declaracions poden tenir.
En moltes ocasions pot donar la sensació que no té filtre i que manifesta les seves idees tal com raja, però jo no estaria tan segura; crec que mesura molt bé les paraules que pronuncia i on ho fa. És evident que li agrada la provocació, terreny en què es mou de meravella i se sent còmode, ja sigui publicant la seva nòmina a les xarxes socials per desmentir informacions sobre el seu salari; amb piulades a Twitter responent durament a Unai Emery i a qui faci falta; participant en programes com El Hormiguero o La Resistencia; tractant amb youtubers, o fent manifestacions tan sonades com quan afirma que es respira més bon ambient a Madrid que a Barcelona, insinuant que a la capital té la sensació que la gent està més contenta.
Sembla que això de ser un «guaperas» d’ulls blaus, esportista, ric, famós, tenir com a parella a una estrella mundial i jugar a ser empresari dona per vaci·lar i molt, de fet, et confereix com una mena de superpoders similars als que tenia Song Goku (protagonista de la  sèrie animada Bola de Drac, que es va fer molt popular a la dècada dels 90 a Catalunya), segons els quals t’envolta una mena d’aura lumínica, i et converteixes en un semideu que està per sobre del bé i del mal. De fet, Shakira recentment ha incursionat en el món dels NFTs tot creant el seu propi anime, una princesa guerrera, i com no podia ser d’una altra manera la de Barranquilla en una de les il·lustracions apareix en braços de qui sembla ser Piqué alat amb qui viu un romanç mentre floten en l’aire. Tot plegat molt idíl·lic i encisador. 
Àngel o dimoni, a la resta de mortals no ens queda més que lloar al senyor, el que passa és que malauradament com li succeeix a moltes divinitats no tot són lloances, i si be és veritat que en moltes ocasions les crítiques són absolutament gratuïtes, no és menys cert que en altres moments les fomenta, les potencia i les provoca amb tota la intenció, perquè el que sí puc afirmar sense temor a equivocar-me, és que es tracta d’un personatge que no deixa indiferent a ningú, i no precisament pel seu joc.
Sembla que domesticar a la fera no serà fàcil, ell se sent lliure d’opinar sense cap mena de lligam ni a la institució, ni al club, ni tan sols a les empreses a qui representa. A qui li agradi, bé, i a qui no, «Piquetón». Alguns poden pensar que es tracta d’afany de protagonisme, ganes de donar la nota o simplement deixar anar el primer que li passa pel cap; sigui com sigui, sap com generar polèmica, com donar titulars suculents perquè els mitjans de comunicació i les tertúlies esportives en parlin durant setmanes. Es podria dir que aquest joc li agrada; potser són estratègies per llevar-se pressió en la faceta futbolística, desviant l’atenció a altres aspectes de la seva vida, qui sap? El que està clar és que va de sobrat qui pot i no qui vol, i ell ara per ara pot, així que ho aprofita tan com li convé.
Dimecres passat es va disputar el clàssic a la Supercopa i com era d’esperar no va defraudar. Ja a la prèvia va escalfar motors havent d’aclarir la interpretació d’una entrevista a Sport Illustrated on explicava que el Barça-Madrid no hauria de ser un Catalunya-Espanya, sinó tan sols un partit. Un cop acabat, va assegurar que marxava orgullós de l’equip tot i la derrota, ja que aquest venia agafat amb pinces, fent al·lusió a les recuperacions i a les incorporacions de Ferran Torres, Pedri i Ansu Fati. (La traducció a la madrilenya vindria a ser que els culers es mostren satisfets i contents de perdre i es conformen amb no fer el ridícul). Comentaris apart, possiblement el seu entorn preferiria una major discreció i prudència, però no ho pot evitar, està constantment a l’ull de l’huracà. Fora del camp és expert en ficar-se en problemes per les seves opinions i la seva manera desacomplexada d’expressar-les. Pocs jugadors són tan estimats i odiats a la vegada; segurament aquest és part del seu encant, alimentar aquesta polaritat, sembla que li funciona; probablement més d’un consideri que calladet estaria més guapo si cap, però llavors no seria Piqué.
No se sap fins quan podrà explotar aquest carisma controvertit i cridaner, potser quan es retiri com a esportista d’elit obté un bany de realitat que li baixa els fums i el fa tocar de peus a terra o no. Potser troba la manera de continuar essent el rebel sense causa sense pèls a la llengua i que diu el que vol, quan vol i on vol, peti qui peti. Ara per ara, passar desapercebut a priori no entra dins dels seus plans, així que l’ídol promet.
És conscient que futbolísticament com a jugador té els dies comptats, perquè a les persones ens passa com als productes, tenim un temps de vida útil, i quan aquest període s’acaba som reemplaçables. Amb sort podem reciclar-nos o reinventar-nos per aconseguir allargar una mica aquest final inevitable, però la realitat és tossuda i ens demostra que això és així, tot i que vivim en una societat on la hipocresia, la falsa moral i el bonisme no ens permeten reconèixer-ho. Quan entens aquesta circumstància et concedeixes menys importància, aparques l’ego i et ve a visitar la humilitat. És possible que el crac encara no estigui en aquest punt, o potser sí, però que no ho vulgui demostrar; per això d’un quant temps ençà, crec que jugar a futbol no és l’únic que el motiva, i pretén obrir-se camí en altres facetes que el diverteixin i l’engresquin més.
Si en algun moment arriba a ser president del Barça, una ambició que ha compartit públicament en reiterades ocasions, estic convençuda que viurem tardes de glòria. Mentrestant, haurem d’esperar la seva decisió, gaudint de les seves passades de frenada, que sens dubte fem parlar, així que gràcies, perquè per a aquells que l’univers del futbol ens interessa entre poc i gens, figures com la de Gerard Piqué ens donen per omplir pàgines i pàgines de contingut i hores i hores de debat, que fan que les cròniques esportives siguin més distretes i entretingudes. Us imagineu si tots fossin com Andrés Iniesta? Seria una mica avorrit. Al nostre protagonista prefereix embolicar la troca, i a nosaltres, que ho faci. Els que el critiquen, perquè el poden continuar escorxant, i els que l’adoren, perquè de ben segur l’animaran perquè no canviï mai.