Europa revisitada
Amb l’amenaça russa sobre Ucraïna i amb l’ombra persistent d’una possible futura victòria de Trump a la presidència dels Estats Units, la re-invenció d’Europa semblaria quelcom d’inevitable. Alguns opinaran però que s’ha fet tard en algunes qüestions, i que les accions, massa tímides, no han generat l’efecte adient. En matèria cultural, i pel que fa a les obres d’art preservades en el vell continent, assistim al procés, en part dolorós, en part alliberador, d’una Europa confrontada al seus fantasmes del passat, amb tot el que això comporta.
Va ser Rainer Maria Rilke qui va afirmar en el seu moment que les obres d’art neixen sempre de qui ha afrontat el perill, de qui ha anat fins a l’extrem de l’experiència, fins a un punt que cap humà no pot ultrapassar. No sabem què diria el poeta però del mercadeig i dels usos d’aquestes mateixes obres que en fa el conjunt d’una societat en un moment donat, elements aquests que de vegades semblen no ja contradir sinó malmetre aquest caràcter tan essencialista d’una creació, quan una obra d’art esdevé botí, moneda de canvi o bé símbol d’una hegemonia.
La voluntat de restauració d’un greuge històric envers unes cultures considerades inferiors en el seu moment, ens condueix a un revisionisme tan emergent com necessari. Assistim al degoteig de notícies sobre la restitució del patrimoni cultural als països explotats durant l’època colonial. Estats com Benín o Nigèria han reclamat les seves obres artístiques exhibides en museus europeus. Es calcula que un 90% de l’art africà es troba en col·leccions museístiques occidentals, les tres quartes parts a Europa. Tant França com Alemanya han fet alguns gestos notables, tot i que simbòlics. El passat novembre el país gal va retornar a la república de Benín 26 peces que el museu etnològic del Quai Branly custodiava. I en el transcurs d’aquest any l’estat alemany preveu també restituir a Nigèria els anomenats bronzes de Benín, un conjunt d’escultures realitzades pel poble edo que van ser saquejades pels britànics i dels quals se n’han salvaguardat un miler de peces en diversos museus d’Alemanya.
La història ha estat feta en gran part de guerres i d’invasions, i per consegüent de pillatge indiscriminat. Si bé nombrosos grans museus arreu d’Europa s’han nodrit de valuoses peces desvinculades dels mateixos territoris que les han vist néixer, cal matisar que no totes aquestes obres són producte de l’espoli. Una part provindria de l’exercici tradicional del comerç. Algú s’ha aventurat a quantificar que la naturalesa del seu origen es distribuiria en aquests dos supòsits en un percentatge aproximat del cinquanta per cent.
Alguns països més propers també s’han vist afectats, com ara Grècia que exigeix al British Museum les escultures del Partenó, o bé Egipte que també reclama el bust de Nefertiti ara a Berlín. Un gran treball de recerca, dut a terme per diverses institucions, entre les quals el Museu etnogràfic Pitt Rivers de la Universitat d’Oxford està mirant de retraçar les rutes seguides pels tresors artístics i culturals del món cap als principals museus europeus entre 1850 i 1939.
Si fem un paral·lelisme amb l’espoli nazi que sota forma de litigi encara avui irromp de tant en tant a les principals capçaleres mediàtiques, podem afirmar sense por a equivocar-nos que la travessa es preveu llarga i àrdua perquè no oblidem que, a més, pel que fa a l’Àfrica, també deuen planar interessos en les negociacions amb, en rerefons, el domini creixent de la Xina en aquesta regió i el cobejat accés a les anomenades terres rares, imprescindibles en la nostra societat tecnològica.