Francesc Guillaumet Periodista

És dimarts 4 de gener. El dia abans de la vigília de Reis (els Reixos que diem a les terres de Ponent). Els que ens dediquem al periodisme, però, difícilment podem acompanyar els nostres fills a les cavalcades que enguany han tornat a una certa normalitat, tot i que amb mascareta i moltes pors a causa de la pandèmia. M’adono mentre escric aquestes línies que he tornat a citar aquella paraula que no volia dir. I no per res sinó perquè tinc la sensació que em faig pesat al parlar sempre de la crisi sanitària. Però mentre això duri em penso que no em quedarà altre remei. Mentre faig aquesta reflexió torno a fer una visita per les pàgines web dels diaris. M’aturo amb la portada d’EL PERIÒDIC i miro encuriosit. «Un miler de positius en l’últim cap de setmana», titula el rotatiu dirigit per Julià Rodríguez. A sota, en una tira de cap a cap em torno a encantar amb la primera pàgina, aquella en què els periodistes posem tot allò que l’endemà haurà de cridar l’atenció als nostres lectors. Diu així: «Rècord de calor en un mes de desembre» i fa notar que les temperatures van tocar sostre a finals de desembre a l’estació d’Engolasters: 18,4 graus. Déu n’hi do. Torno a mirar la portada i m’adono que fa pocs dies al meu diari en vaig fer una de molt similar: el rècord de contagis per obrir edició i la foto amb un termòmetre de farmàcia marcant els 18 graus a les portes del mes de gener per sota. Al capdavall l’actualitat és bastant similar en ambdós territoris.

Però tornem al temps. Es diu que el canvi climàtic ha arribat per quedar-se i deu ser cert. Si no, no es registrarien aquestes temperatures primaverals en una època de l’any en la qual el fred acostuma a ser protagonista. Això de les temperatures, de totes maneres, va per barris. Pels que som de les terres de Ponent (altres prefereixen dir-ne la Terra Ferma o el Pla de Lleida) és habitual que els mesos d’hivern siguin tant o més freds que a la muntanya. O, almenys, que la sensació de fred és igual o pitjor. Això s’explica pel fenomen de la inversió tèrmica, la boira, que des de finals de desembre i fins a la tercera setmana de gener es fa ama i senyora de les nostres terres. A vegades no s’hi veu ni un borrall. En el meu cas, que acostumo a plegar tard del diari i faig el trajecte de nit de Lleida a Balaguer no veig un ruc a dos passes. Sort en tinc que ja són molts anys de conducció amb aquestes condicions climàtiques i la costum fa que gairebé ni me n’adoni. Però tornant al clima, una cosa que em fa pujar la mosca al nas és quan des de la televisió s’anuncia anticicló (això és sinònim de boira) i es fa notar que mitja Catalunya va en mànigues de camisa. Quan això passa a Lleida ens pelem literalment de fred i potser per això són moltes les persones que els caps de setmana se’n van a Salou o Cambrils o pugen a la muntanya. I no precisament per esquiar sinó per tenir unes hores de sol. 

A Lleida som terra d’extrems. A l’hivern no s’hi pot estar de fred i a l’estiu fa una calor que escalda les pedres. Ho sabem/n prou bé totes aquelles persones que han passat el juliol i l’agost collint fruita. Però aquest és el nostre clima. Sec i extrem, que potser també forma el caràcter de la gent. Tornant a la boira, però, hi ha algunes costums que fins i tot són curioses de recordar. A Menàrguens, que és un poble tocant a Balaguer, fan festa major a mig gener, durant la Setmana dels Barbuts, que acostuma a ser la més freda de l’any. Tenen de patró a Sant Vicenç, que segons la tradició «treu la boira del torrent i posa el vent». En el cas que el dia del sant encara hi hagi la broma per damunt del poble (a la boira també se li diu així) la gent de Menàrguens deixa el patró sense llum tot l’any. És a dir, que no li encenen ciris. La boira també pot ser pixadora (que et deixa xop si t’hi estàs gaire estona dins) o gebradora (que fa la sensació d’una nevada de bon matí). N’hi ha diversos tipus de boira, sí, perquè aquest fenomen de la inversió tèrmica és complex i alhora bell. Especialment bonic és pujar cap al Port d’Àger i contemplar el Montsec sense cap impediment mentre a sota un mar de boira amaga la vall d’Àger, Corçà, Agulló i tots els pobles que queden per sota d’aquesta serra del Prepirineu. Molta gent s’hi va a fer fotos perquè la climatologia també té molt de poètic i d’estat d’ànim. 

Ja sé que de la portada d’EL PERIÒDIC me n’he anat a parlar del temps però és que de vegades també és notícia. I no parlo tant dels fenòmens climatològics extrems, com les riuades, les tempestes de neu o del torb sinó de tot el que gira entorn a les estacions. Quan sortim de la boira, en un tres i no res comencen a florir els ametllers. I gairebé sense adonar-nos-en els fruiters fan el mateix camí. A Aitona han convertit en una verdadera atracció turística la floració dels fruiters, un espectacle únic que tothom hauria de veure alguna vegada. Aquests mateixos arbres es tornen de color ocre a la tardor, com passa també en algunes valls de la muntanya. Deia que a vegades el temps és notícia. El fenomen de la floració i el seu aprofitament turístic n’és un bon exemple, com ho és també quan la climatologia no respon als canons als que estem acostumats, com és el cas del bon temps d’algun hivern (com ressaltava la portava d’aquest diari). Són coses del clima mediterrani que, per exemple, no passen tant en llocs com la Val d’Aran. M’ho va recordar l’exalcalde de Les, Emili Medan, un dia que el vaig saludar al seu poble. En un costat del túnel de Vielha feia sol però a l’altre costat, ja en plena Occitània, plovia. Allí hi ha clima atlàntic i l’Emili m’ho va resumir amb la següent frase: «És un altre país». Acabo l’article i m’adono que he recorregut al tòpic del temps però he aconseguit no parlar de la covid. Quan el tanco, però, estem a zero graus. A fora ja gela. Com toca en aquesta època de l’any. Segurament aquests dies també en farem notícia.