Som esclaus dels diners
«Vi a mis padres correr en busca del Dorado, vi a mis padres luchar, cada uno por su lado. Lo mejor de sus vidas, dónde se ha quedado. Quizás yendo detrás del maldito el Dorado», diu la tonada de la cançó que va popularitzar Carlos Goñi, el vocalista del grup de rock espanyol Revòlver l’any 1995, ara farà ja prop de 30 anys. Des de llavors, no han canviat gaire les coses.
Quan l’escolto no puc evitar tenir la sensació d’observar una societat sumida i consumida per anar al darrere d’aquest Dorado, tan preuat en l’actualitat i pel qual som capaços de renunciar als nostres somnis, als nostres principis, i en moltes ocasions inclús a la nostra pròpia dignitat, prostituint-nos per un grapat d’euros, que la majoria de la població ja tenim hipotecats en un deute en coses materials com la casa, el cotxe, aparells electrònics, o targetes de crèdit, que ens permeten consumir compulsivament uns diners que no tenim i que ens cobren a preu d’or.
És evident que en aquest funcionament social en el qual vivim es fa necessari guanyar un sou a canvi d’oferir la nostra força de treball i això ens dona la possibilitat de desenvolupar-nos com a professionals i créixer com a persones emancipant-nos i independitzant-nos del nucli familiar per aixecar el vol i començar a pilotar la nostra pròpia existència. Però realment és així? O estem sent arrossegats pel sistema que monitoritza tots els nostres moviments i controla absolutament tot a través dels governs, la banca, la tecnologia, els mitjans de comunicació i les xarxes socials? En quin moment comencem a vendre l’ànima per formar part d’un engranatge del qual només en surten beneficiats quatre?
Probablement podríem respondre de manera individual a aquestes qüestions i cadascú diria la seva, però estic convençuda que en general de les respostes es desprenia una gran insatisfacció; no perquè jo estigui en possessió de la veritat absoluta o tingui el poder de ser endevina, que no és el cas, sinó perquè ho escolto cada dia de familiars, amics, companys de feina... Tothom està fart d’aguantar segons quines coses, però ens ho empassem perquè s’han de pagar factures, les nostres i les de l’establishment, per mantenir tota la colla de vividors polítics, manipuladors informatius, especuladors de capital i gurús digitals, l’últim col·lectiu en apostar per això i exprimir al màxim el període de glòria que estan tenint en els darrers anys.
En aquest capitalisme de vigilància saben el que cobres, en què t’ho gastes, a on; els hem cedit el control de les nostres vides a canvi d’un grapat d’euros que ens costa guanyar sang, suor i llàgrimes, i que després els hi retornem amb interessos. Tot plegat és de bojos, un autèntic disbarat, no m’estranya que la gent acabi deprimida; s’han generat unes expectatives molt altes, que a la llarga no es compleixen, i això provoca decepció, angoixa, ansietat i tristesa. Si a més li afegeixes una pandèmia, es produeix la tempesta perfecta perquè anímicament la ciutadania estigui esgotada.
No us vull desmoralitzar, és clar que haurem de tirar de resiliència, però la solució, segons el meu parer, és ben difícil, perquè no es pot fugir del sistema o viure al marge d’aquest. Som esclaus dels diners, el déu dels nostres dies, a qui preguem que no ens falti treballant, jugant a la loteria, invertint-lo per generar-ne més o el que faci falta per continuar en la voràgine d’un món que avança amb molta pressa, però que no acaba de saber ben bé cap a on. Estem perduts i desorientats com pollastre sense cap; correm a la velocitat de la llum per arribar al final del camí preguntant-nos si no hauria estat millor omplir la nostra experiència vital de sentit comú i no d’euros.
Resulta complicat anar contra corrent, per això us animo a tirar d’humor, a mi sempre em funciona. No ens hem de prendre tot aquesta barrabassada massa seriosament, perquè ningú surt viu d’aquesta història, ni tan sols el rics, fet que no deixa de ser un consol que demostra que els diners no poden comprar la salut, l’amor, l’amistat, la felicitat, en definitiva la vida. Tan sols poden oferir-nos una certa tranquil·litat i l’accés a béns materials, molts superflus i innecessaris, que ens atorguen un benestar momentani que no nos sacia ja que sempre acabem volent més, no en va constantment ens bombardegen amb missatges que ens alimenten els desitjos, i aquests s’acaben convertint en necessitats i finalment en una esclavitud. I així estem en aquesta roda com els hàmsters, per això crec que hem d’aprendre a ser més pràctics, a relativitzar els contratemps o les adversitats, a veure el got sempre mig ple, a escoltar música per relaxar la ment i l’esperit, a devorar llibres de tota mena perquè ens mostren moltes realitats i moltes vivències que poden ser similars a les nostres i ens fan adonar-nos que no estem sols, a cuidar i mimar les relacions personals, a preservar i protegir contra vent i marea la poqueta llibertat que ens queda...
En conclusió, a gestionar millor el nostre viatge vital i omplir-lo de contingut i no de bitllets, que aquests van i venen. És a dir, l’important, tal com ho veig jo, és ser i no tenir, perquè si perdem aquesta essència, que ens queda? Anar com a anyells darrere del Dorado per adonar-nos que el millor de les nostres vides ho haurem malgastat perseguint aquest maleït miratge? No sé què en penseu vosaltres... Heu venut la vostra vida per un grapat d’euros?