Desitjos
Acabem d’encetar l’any i el meu primer desig de la inevitable llista de desitjos és que sigui bo. Especialment per a aquells que pateixen dia rere dia la ineptitud de qui hauria de vetllar pel benestar de qui els proporciona el matalàs des del qual, apoltronats com a deus de l’Olimp, veuen passar la vida.
Com ja sabeu, m’agrada especialment recuperar dites d’aquells que han anat conformant un teixit de pensament important i sobre el qual hauríem de construir i optimitzar el nostre progrés, la nostra evolució.
Avui la dita és llarga, però el que diu s’ho val. És un pensament del David Castillo Marmol, conegut consultor estratègic, que, en la mateixa línia crítica sobre qui ens governa, diu: «Però saben de què tinc ganes realment? D’uns polítics que siguin polítics més enllà de la campanya electoral, que tinguin ganes de treballar i no sols de viatjar, cobrar i fer-se fotografies, que siguin conscients que la política és vocacional i de servei públic, que vinguin a lluitar per aquest país i pels seus ciutadans, que siguin compromesos, que siguin valents, que entenguin que governar per a tots implica prendre decisions que unes vegades agraden i altres no, que s’acabin els favors polítics o les cortesies entre amics, els càrrecs de confiança a persones que no són capaços de desenvolupar una tasca o no en tenen la formació necessària, tinc ganes de tantes coses que igual soc jo el que està començant a somiar, però tant de bo aquests somnis un dia siguin realitat i Andorra sigui el país que tots mereixem, no el que polítics sense cap coneixement dissenyen en un món imaginari, un món de somnis, mentre només busquen cobrir la seva parcel·la d’ego, de poder i de benefici econòmic.
Deixin de somniar, comencin a treballar.»
Crec que fer circular segons quins missatges és bàsic per nodrir el teixit de pensament que esmentava abans. Algunes idees cal repetir-les fins a l’infinit si cal. És una de les poques maneres amb les quals la gent pot arribar a veure la realitat. Una realitat que, en moltes ocasions, se’ns amaga o se’ns disfressa i que no podem veure perquè, a sobre, estem massa ocupats en gestionar els limitats recursos amb els quals poder sobreviure dia a dia.
De fa ja molt de temps, a Andorra es va instal·lar una manera de pensar que queda perfectament reflectida en la famosa frase de Miguel de Unamuno quan va dir: 'Que inventin ells!' Aquesta idea, actualitzada pel doctor en filosofia Pablo Huerga Melcón al seu llibre Que pensin ells! és una línia d’actuació molt perjudicial per al nostre país. Implica que qui ha de treballar per impulsar el país cap a límits més elevats, en benefici de tothom, es dediqui... a somiar truites.
I, per descomptat, si qui té l’obligació de vetllar pels interessos generals no té la formació necessària ni cap coneixement sobre què cal fer... pleguem veles!
Andorra, un lloc on el concepte d’innovació hauria de ser el puntal del seu desenvolupament socioeconòmic, es dedica a obrir portes a activitats «faranduleres» de caire circense en comptes de treballar per teixir una base de primer ordre productiu, competitiu i diferenciador. Parlo del sector quaternari, un sector que inclou les activitats vinculades al desenvolupament i la investigació de tecnologies punteres aplicables a tots els altres sectors de l’economia i que porten l’avantatge en investigació científica. Parlem, per posar algun exemple, de microelectrònica, informàtica, robòtica, indústria aeroespacial, telecomunicacions o biotecnologia. Són factors productius d’alta capacitació i que generen elevats fluxos econòmics. No són ni perfums ni camps de neu, per si cabia algun dubte...
Han entès de què estem parlant, senyors apoltronats que diuen que miren pel bé del país? Comencin a treballar d’una vegada... si és que saben què és treballar, és clar. I, si més no, atenguin en Benjamin Mays quan deia «La tragèdia no és no assolir els teus objectius, la tragèdia és no tenir objectius que assolir.»
Ara ja sabeu quin és un dels desitjos prioritaris de la meva llista. Bon Any a tots!