Equilibri
Hi ha situacions, fets i conceptes que no gaudeixen de prestigi per si mateixos, durant una època determinada. Al contrari i més aviat es destaquen per la seva insuficiència, absència o fins i tot negativa ostentació. Aquest és el cas del concepte equilibri. Si el llenguatge és la capacitat humana de comunicar pensaments entre persones, a través d’un codi lingüístic compartit d’una llengua determinada, concretada en un sistema de signes orals i escrits que la constitueixen, la seva variació en el temps ens mostra l’evolució del pensament, especialment en el contingut o significant, del qual els signes són portadors. Si bé la definició del mot equilibrar no ha evolucionat al llarg dels darrers 200 anys, (el 1803 es definia com a «Posar una cosa en equilibri ab altra» i avui es defineix com a «Posar en equilibri» ) no ha estat així pel que fa a equilibri.
El 1803, Esteve/Belvitges/Juglá expressen el concepte equilibri des del punt de vista predominant de la física, tot introduint els conceptes proporcionalitat i igualtat, «Pes qu’iguala á altre pes/ fer qu’una cosa no excedesca á altra, mantenindlas proporcionadament iguals». El 1839-1864, Labèrnia, afegeix el moviment, «Igualtat de pes, de balansa/ s’aplica als cossos que tenen igual moviment y pesan igual».
El 1906, Aladern afegeix als anteriors els conceptes morals, intel·lectuals, mèrits, virtuts, jocs, «Se diu de les coses morals, intelectuals, etc, com equilibrar los mèrits, les virtuts, etc/ joch de funàmbul sobre la corda, barra, etc o mantenint objectes en una posició difícil/ en l’ordre moral valdres de mentides y artificis per dissimular alguna falta». El 1927, Vallès introdueix el concepte de repòs, de forces i de contrapès, «Estat de repòs d’un cos sol·licitat per forces que es compensen/ contrapès, igualtat».
El 1932, Fabra incorpora els conceptes d’accions oposades i el principi general de coses ponderades, «El fet que dues forces o accions oposades siguin tals que l’efecte de l’una destrueixi el de l’altra/ l’estat d’un cos que obrant sobre ell, dues o més forces, roman en repòs/ estat d’un cos que es manté dret sobre el seu suport sense caure de cap costat, malgrat l’estretor del suport, batzegades, etc/ distribució ben ponderada de les coses».
El 1934, Salvat introdueix els conceptes de compensació, contraresta, harmonia, equanimitat, mesura, seny, i incorpora una definició específica en l’ambit científic de la biologia com l’assimilació i desassimilació, «Estat d’un cos sol·licitat per forces que es compensen destruint-se mútuament/ pes igual a un altre que el contraresta/ contrapès, igualtat, harmonia entre coses diverses/ equanimitat, mesura, seny en tots els actes, judicis/ Biol. estat d’un individu en el qual es presenten els fenòmens d’assimilació i desassimilació en un mateix grau de potencialitat».
El 1953-2005, Alcover-Moll precisa conceptes físics i amplia a nous camps, salut, situació econòmica, etc, el concepte, «Estat d’un cos que està en repòs o sense caure, per estar subjecte a l’acció de forces que es contraresten mútuament/ moviments i esforços amb que procura mantenir-se dreta una persona o animal contrarestant la força de la gravetat que tendeix a predominar/ esforços per a mantenir-se en l’estat normal de salut, situació econòmica, etc i en general per a vèncer dificultats perilloses en qualsevol sentit/ ponderació, justesa en l’ordre intel·lectual o moral».
El 1970-1994, Pey relaciona la paraula amb altres en el seu diccionari de sinònims, «Compensació, igualació, contrabalançament, equivalència, neutralització, estabilitat, adaptació, harmonia, eurítmia, concinnitat, immobilitat, immutabilitat».
El 1974, la Gran Enciclopèdia Catalana, precisa els conceptes físics i obre un ventall de definicions per diferents àmbits de la ciència o altres, «estat de repòs o moviment uniforme d’un cos/ estat d’un cos quan la resultant de les forces externes que actuen sobre ell es contraresten amb les forces d’inèrcia/ electrostàtic/ estàtic/ radioactiu/ termodinàmic/ econòmic/ pressupostari/ biològic/ fer equilibris/ fisiològic/ genètic/ polític/ químic».
El 1995-2007, el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans fa semblantment a l’anterior, incorpora les definicions de Fabra, i també l’equilibri social, «Fet de contrarestar-se l’efecte de dues forces o accions oposades/...../dinàmic/ estàtic/ químic/ radioactiu/ secular/ termodinàmic/ fer equilibris/ polític/ social/ Equilibri entre un sistema social i les exigències imposades per un canvi en l’entorn».
Avui però, coneixem que hi ha altres equilibris, importants i necessaris de precisar i incorporar al nostre llenguatge, complementant els àmbits ja assolits tradicionals i científics.... Entre aquests, desenvolupar l’equilibri col·lectiu o social, en totes les seves diferents escales i potencialitats. I també l’equilibri personal en les seves tres dimensions, la racional o científica, l’emocional o artística i l’espiritual o transcendent. La reivindicació de la importància, en positiu, de la disposició d’equilibri i no en negatiu, per la seva pèrdua, és avui més necessària que mai a la vista de la magnificació dels excessos i dels extrems, arreu.
L’equilibri no com a estat de repòs i per tant d’inacció, si no com a estat d’acció i d’indispensable moviment que permeti acomplir el cicle natural del sistema en el qual es produeix l’acció, però en harmonia i sense desproporcions per a permetre que accions i inèrcies es contrarestin en un moviment uniforme i continu. De la manera més encertada i duradora per a la perpetuació del sistema, eliminant les entrades o sortides fora d’òrbita, es podria dir. L’equilibri no com a situació en un punt o eix de referència, si no com a estat o mode del sistema.
Un sistema en equilibri, sotmès a tensions harmonitzades, per ser el que esdevé més productiu, més eficient, sostenible i perdurable. Un sistema desequilibrat, sobretensionat buscant el trencament, és tot el contrari. Cada organisme, cada ser viu és singular i únic, però es troba ocupant un espai i un temps que segueixen uns cicles naturals determinats amb les seves específiques característiques, trobant-se dins d’uns conjunts que constitueixen sistemes concrets que estan cridats a cercar els seus equilibris, si volen reeixir en la seva supervivència, passada, present i futura.
Sabem que el nostre arc vital, tot i l’acceleració i la finitud, està en equilibri, altrament seria el caos i ja ho hi fora. Estem doncs condemnats a harmonitzar-nos amb ell i per tant a assolir el nostre propi equilibri, compatible amb ell en una relació holística o, altrament, només hi ha una possibilitat, la nostra desaparició, individual o col·lectiva, parcial o total.