Celebració
Si girem la nostra vista enrere i tornem al primer confinament, el més sever sens dubte, ens vindrà a la memòria el zel amb què vam seguir les restriccions, amb l’esperança ingènua que l’arribada de l’estiu ens alliberaria de la xacra. Si ens posem a recordar la nostra vida pre-pandèmica no només ens amara un sentiment de nostàlgia sinó també una gran incredulitat a causa de tot el que ha estat succeint després.
Pocs però es van assabentar l’estiu del 2019 que Bill Gates, magnat i emprenedor, considerat benefactor per a molts, o bé conspirador per als amants de les teories d’aquesta mena, va pronunciar aleshores un discurs en el que va declarar que una pandèmia de gran magnitud causaria milions de morts. I si algú ho va sentir potser no hi va parar esment, ni tampoc va copsar la gravetat de tot plegat. Resultava més fàcil concloure que el fundador de Microsoft era un amant de la ciència-ficció, com moltes de les ments pioneres en informàtica. La xifra de morts que va etzibar era molt més elevada que el que portem fins ara. Fa uns pocs dies Gates ha tornat a fer unes declaracions sobre l’estat actual de la qüestió, aquest cop des del seu twitter, i aquestes han donat la volta al món. En elles afirma que la gran capacitat de contagi d’aquesta nova soca batejada òmicron, molt superior a la delta, farà que el nombre de víctimes augmenti de forma exponencial. També declara que aviat es trobarà present a tots els països del món però que si es prenen les mesures pertinents la pandèmia podria acabar el 2022.
Aquesta darrera afirmació ens deixa freds del tot, perquè ens sembla més aviat una mena d’ham per donar un impuls a la vacunació, i també per estendre la comercialització de la píndola per la Covid-19 que posa al mercat Pfizer i que ja ha estat aprovada en alguns països. A hores d’ara però la finalització d’aquest capítol luctuós ens sembla no ja inassolible sinó més aviat incerta. No sabem com es pot acabar amb un virus del qual es desconeixen un gran nombre d’aspectes, les moltes incògnites que encara presenta no fan presagiar una ràpida resolució. Hi ha qui diu que s’extingirà de manera natural, una opció que ara per ara sembla vorejar el miracle.
La ciència segueix amb la seva lluita contrarellotge, mentrestant l’opinió pública es debat entre la resignació, l’esperit de resistència i l’escepticisme més cru. Amb l’ànim impassible, i també amb certa flegma, acollim l’arribada d’un nou any. No sabem el que aquest ens depararà: si les mutacions seguiran encadenant-se amb el mateix ritme que fins ara, si el virus s’afeblirà de forma notòria o bé si es presentarà de manera més agressiva. Tots aquests factors no estan del tot entre les nostres mans. Malgrat la política de vacunació, aquesta no ha arribat arreu, i per tant les mutacions seguiran el seu camí, tal com ja s’ha vingut denunciant des de fa mesos. Davant d’aquest panorama descoratjador podríem dir que només ens queda la vida, és a dir viure i celebrar el moment present dintre de les nostres possibilitats, deixant de banda el context actual. I honorar la vida és atenir-se a les petites felicitats: una bona lectura, una conversa profunda amb un amic, la contemplació de la bellesa natural d’un paratge, o fins i tot un bon vi. Serà aquesta una oportunitat única per tornar a cultivar el nostre jardí interior i retornar a un humanisme quotidià que s’ha vist desdibuixat per la urgència tecnològica i una educació basada en la productivitat. L’any que està a punt de començar ens convida doncs a celebrar la vida i ens hi esmerçarem de debò.