No tenir tren és caríssim
Si hi ha quelcom que genera neguit en torn al ferrocarril és el cost. Sol tenir forma de «I això del tren, qui ho ha de pagar, eh?». Quan es verbalitza a les xarxes socials, a les converses de sobretaula, o fins i tot en articles d’aquest mateix diari. Aquesta conversa gira molt en torn al cost de construir un ferrocarril, un número força gran sens dubte. En realitat, però, és no tenir tren el que surt molt més car a l’Estat, al país, i a la teva pròpia butxaca.
La carretera sembla gratuïta, però en realitat no ho és. La xarxa de carreteres que és un 50% més cara de mantenir que una línia de ferrocarril convencional (a Espanya el manteniment de carreteres costa 50.000 euros/km comparats amb 32.000 euros/km del ferrocarril convencional), en 1 2 bona part gràcies a que les carreteres tenen una vida útil més curta. D’altre banda, les carreteres són més cares de construir (per quilòmetre) que un ferrocarril de capacitat equivalent, per raons com que necessiten molt més terreny. Es tracta, tot plegat, d’un cost que no es repercuteix directament sobre l’usuari, sinó sobre els pressupostos públics generals, una inversió per tant sense un retorn evident.
La carretera val diners, i els cotxes que hi circulen també. La fi del cotxe de combustió interna s’acosta, i en els propers 10 o 20 anys s’haurà de renovar tot el parc mòbil d’Andorra (més de 80.000 vehicles) per vehicles elèctrics. Sense una alternativa suficient de transport públic –el ferrocarril– haurem de renovar bàsicament tots aquests cotxes, que a preus d’ara ens costarà a les butxaques del país més de 3.115 milions d’euros, entre sis i 18 vegades el cost d’implantar el tren a Andorra. El ferrocarril és la manera de tenir un transport públic robust, útil, i creïble al Principat, amb el qual reduir la nostra dependència absoluta del cotxe (i dels camions!), abaixant el nombre de cotxes a reemplaçar del nostre parc mòbil. Tot un estalvi, que a més no té en compte la destinació d’aquestes inversions: els cotxes els comprem fora, i són diners que marxen; el ferrocarril el construirà gent del país, hi treballarà gent del país, i part dels materials poden ser propis, pel que són diners que (en part) es queden.
No oblidem que el tren és una solució provada per a problemes evidents que tenim a Andorra, com el trànsit. Previsions del Govern veuen créixer en el futur el nombre de desplaçaments a Andorra, contribuint al col·lapse viari en el qual ja vivim avui.
El trànsit no és merament inconvenient, el trànsit es paga: paguem les hores perdudes a les cues, l’increment del consum de benzina, i el dissuadir el turisme per la impossibilitat de desplaçar-se. Si cada treballador del país dedica cada dia de mitjana 30 minuts de més als desplaçaments per culpa del trànsit, estem malbaratant 11 hores al mes cadascun o 5.670.000 hores l’any en total. Al cost del salari mitjà, això són més de 75 milions d’euros l’any, però les hores perdudes no les comprarem ni a aquest preu. El trànsit ha estat un problema des de fa molts anys, i ja el 2005 el Govern va aprovar un Pla Sectorial de Noves Infraestructures Viàries, on es contemplen infraestructures com el Túnel de les Dos Valires (que va costar 160 milions d’euros), el Túnel del Solà (valorat en 177 milions d’euros), i un grapat més de túnels similars possiblement més i més costosos (Moixella, Encamp, Aixovall, Menera) entre d’altres. Resulta evident que pal·liar els nostres problemes de mobilitat amb més cotxes i carreteres serà molt més car que apostant decididament pel ferrocarril, a la vegada que molt menys efectiu com s’ha provat una i altra vegada arreu del món.
I és que la sostenibilitat energètica, on el tren no té rival, és un altre lloc on estalviar. El tren consumeix cinc vegades menys energia per desplaçar cada passatger que un cotxe elèctric, i ja no parlem del cost del combustible. Altra vegada, tot i que no tornarem a produir tota la electricitat que consumim a Andorra, de ben segur que no produirem gens del combustible, pel que al menys una part d’aquesta energia que estarem estalviant la podrem consumir en benefici exclusiu de la nostra producció. Molt poques són les ocasions en què una inversió és positiva pel medi ambient, sostenible i a més en clau de creixement, i el ferrocarril és una d’elles.
Tant construir-lo com mantenir-lo, tant l’energia com el temps guanyat: el ferrocarril suposa un estalvi econòmic colossal pel nostre país, per l’Estat, i per les nostres pròpies butxaques. És el tren caríssim? En absolut. Qui ho ha de pagar? Nosaltres ja ho estem pagant, i ens sortirà molt més car no fer cas d’aquesta oportunitat.