La vida i la mort
Són el principi i la fi d’una mateixa història, però durant el seu transcurs segons interpretem cada concepte viurem en el malestar o en el benestar. A banda d’això, la vida es sinònim de temps i la mort ho és de la seva absència. Igualment, tots dos poden interpretar-se de la mateixa manera, com a bons o com a dolents. Hi ha qui pensa que viure significa sofrir, neixem per a passar penúries i què la mort es la salvació. D’altra banda, hi ha qui pensa just el contrari, que estem vius per a gaudir i que la mort és el final del cicle vital. Aleshores, la pregunta és: hem vingut al món a sofrir o per a gaudir?
Segons la teva resposta entendràs el teu estat anímic i el teu estil de vida. Dono per fet que si penses que la mort és el final del cercle vital, deus viure amb molta alegria i aprofitant cada instant al màxim perquè ets conscient que es pot acabar en qualsevol moment. Ara, si ets partidari de la primera opció, també dono per fet que trobes normal les injustícies i les desigualtats socials. Amb aquestes suposicions vull que entenguis la coherència conductual, actuar segons les nostres idees.
Irrefutablement vivim segons les nostres creences i a partir d’elles creem els nostres valors personals. Si creus que et mereixes sofrir i passar penúries, es lògic que estiguis en estat depressiu i tot ho vegis de color negre. Ara, si creus que has nascut per a gaudir de la vida, però, tot i així no ets feliç, segurament es que estàs guiant-te pel concepte equivocat. T’ho explico d’una altra manera: tots dos conceptes formen part de la nostra rutina diària, no hi ha un sense l’altre. Ara, el primer es veu de forma optimista (alegria) i per la seva banda, el segon es veu més de forma negativa (por). «La mort ens deixa sense els nostres béns i s’enduu els nostres éssers estimats».
Això que acabo de escriure és la frustració, et sents malament perquè no pots fer res per evitar-ho, ella arriba i trastorna per complet el teu dia a dia. És a dir, mentre estàs viu tens l’ppció de viure com més t’agradi i sent conscient que la mort arriba sense avisar i alterarà el teu estat anímic, no hi ha motiu per deixar de banda ser feliç i gaudir del teu entorn social. Aquest pensament seria el coherent amb la teva conducta, pensar amb optimisme i actuar amb alegria, o pensar en negatiu i actuar igualment amb pessimisme. Anar de víctima pel món i assegurar que la teva situació personal és per culpa dels teus pares, familiars, amics o el govern. Tothom té la culpa menys tu, et consideres un arbre i no pots moure’t!
Malauradament, molta gent viu amb aquest pensament. Ho fa amb la por a morir en comptes de fer-ho amb la alegria de viure. Estan enfocats en el pessimisme i la negació del plaer, deixant de fer coses o anar a certs llocs per por, en comptes de fer-ho per alegría, no s’atreveixen anar a conèixer més enllà del seu lloc de residència. Viure experiències que en el seu àmbit social no hi son, ja sigui anar a la muntanya, a la platja, al desert, a grans ciutats o petits pobles, etc. La por i la negativitat són el seu motor per actuar, són capaços d’endeutar-se de per vida en la compra d’un pis, per por a no tenir on viure. En comptes de fer-ho amb la alegria de tenir un lloc on viure.
Objectivament el resultat seráà el mateix, ser propietari d’un habitatge, però subjectivament serà molt diferent, l’ansietat i els nervis es transformen en esperança i il·lusió. Simultàniament el seu comportament està dictat per l’opinió dels altres, la gran majoria de vegades no saben dir que no, per por a represàlies en comptes de negar-se per convicció o satisfacció personal. També és cert què la por controlada i en petites dosis és saludable i inclús necessària per a la supervivència, però quan es incontrolada, injustificada i de forma continuada es transforma en patologia i condiciona el nostre estil de vida. El transforma en la nostra manera de fer, de sentir i conseqüentment condiciona de forma negativa les nostres relacions socials. Condicionant en el mateix sentit la informació rebuda, en comptes de fer-ho de manera productiva.
Igualment, amb una actitud alegre, els dies passen més ràpid perquè els vivim amb il·lusió i pensant en els festius i vacances per a fer tot allò que no podem a causa de les obligacions laborals. El temps s’interpreta de forma limitada i som conscients que es pot acabar de sobte, una malaltia, una reestruturació laboral, problemes familiars o la mateixa mort poden canviar per complet els nostres objectius personals. Per contra, amb una actitud centrada en la por, encara que el temps també s’interpreta de forma limitada, s’enfoca més en el passat, la persona es considera gran i no està motivada per arealitzar cap activitat que suposi un esforç extra, com per exemple fer esport, estudiar, viatjar, canviar de feina, etc.
Aquesta última frase és la definició de l’actitud derrotista, està basada en les experiències no satisfactòries del passat i la persona s’agafa a elles per a pronosticar el futur, sense tenir en compte l’aprenentatge posterior. Llegir un llibre, fer un viatge o practicar esport de forma continuada ens aporta benestar i conseqüentment el nostra estat mental canvia per complet. Amb això vull dir, que s’ha de vigilar en el autoconcepte per a definir-nos, hem d’agafar l’actual, no el passat. Fa un any podíem ser estudiants i ara ser professionals, hem adquirit experiència i l’estem fent servir per prendre decisions que ens permeten viure com ho desitgem.
Resumint l’article, amb alegria sabem que no tot depèn de nosaltres i aleshores no podem tenir-ho tot controlat. Sabem que hi ha cirsumstàncies on només queda resignar-se i acceptar-les tal com son. Per la seva banda, la por no entén de descontrol, ho vol tenir tot ben lligat i aquest pensament crea ansietat. La persona es paralitza i és incapaç d’avançar, i si ho fa, és amb estrès i no gaudeix ni del camí ni del resultat obtingut. Està morta en vida, tenint por no es prenen bones decisions!