Marc Figueras Pons

Una gota d’aigua només és una gota d’aigua a l’oceà. Un gra de sorra només és un gra de sorra en el desert. Quelcom petit, quelcom potser insignificant. Doncs us posaré un exemple per demostrar-vos que aquesta afirmació és equivocada. El 20 d’agost de 2018, una noia que aleshores tenia 15 anys va decidir fer campana a classe per asseure’s als afores del Riksdag de la ciutat d’Estocolm amb un cartell a mà alçada en què es podía llegir Skolstrejk För Klimatet. Vaga escolar pel clima. A partir d’aquell moment i fins a avui, la jove Greta Thunberg ha aconseguit ser escoltada amb atenció en diverses cimeres del clima, fins i tot a Davos, convidada a expressar allò que tots i totes sabem des de molt abans que ella naixés. No és la primera vegada que una o un activista del clima reivindica que cal reaccionar ara que encara estem a temps per afrontar la crisi més important de la nostra història. La humanitat s’està jugant la seva supervivència. La vida com ara l’entenem en el nostre planeta. Des de molt abans que Greta es plantés davant el mandataris mundials moltes altres persones han lluitat i ho continuen fent a favor d’aquesta encreuada. La diferència és que la jove sueca ha aconseguit quelcom més que important. Ha sacsejar ments i consciències d’una forma ràpida i considerable a nivell global. Perquè es produeixi una revolució que impliqui l’activisme del poble, aquesta revolució ha de començar en un mateix. I crec que abans d’arribar a aquest estadi, hom ha de sacsejar la seva pròpia consciència qüestionant-se les coses. Actualment al món hi ha moltes persones que ja han superat aquest primer estadi, empesos per una necessitat, envoltats en les circumstàncies que els han obligat a comportar-se activament , despertant la letargia en què estem immersos des de fa temps. El missatge d’aquesta adolescent, avui ja major d’edat, és clar i la forma com l’expressa és més que contundent. Veient-la, escoltant-la, no fa falta fer un gran exercici d’empatia per no perdre atenció. Aquí no tenen cabuda opinions negacionistes, fomentades pels lobbies dels poderosos per tal de desacreditar aquest moviment que en uns tres anys ha aconseguit aglutinar a nens i nenes i adolescents d’arreu del món. Darrera de cada nen i nena hi ha els seus ascendents. Activisme per tres generacions. És un moviment que demanda de forma legítima el que és de les noves generacions i que els adults estem dilapidant. 
La terra l’hem heretada dels nostres fills, havia llegit fa molts anys en la samarreta que vestia una noia que caminava per un dels carrer de Sitges. En unes declaracions a la premsa escrita espanyola, Josep Borrell reflexionava sobre el moviment abanderat per Greta. L’alt repressentant de la Unió pels Asumptes Exteriors i Política de Seguretat des de 2019 s’havia mostrat molt crític amb aquest moviment des del seu inici i quan va prendre volada. El senyor Borrell sap que és una bona causa però d’aquí a esperonar que es posin en pràctica polítiques orientades a obrir el debat per fer la transició a un nou sistema econòmic global que respecti el medi ambient i que sigui més just socialment, ara per ara, és com pretendre fer proselitisme pregant al desert. Que es posi el fre d’emergència com demana Greta és un objectiu massa ambiciós però ja sabem allò que si apuntem a la lluna, almenys segur arribes a un estel. Alemanya ha fixat l’any 2030 com a data límit per assolir l’objectiu Carboni Zero. Front aquesta noticia, hi ha qui ha manifestat públicament que aquest objectiu és impossible de complir en aquesta data límit tan propera. No és tracta que el senyor Borrell estigui equivocat. Ell representa un exemple de les generacions dels nostres pares i avis, amb una longevitat més curta que la de l’activista sueca per raons evidents de diferència d’edat i pot pensar que aquesta patata calenta no va amb ell. Respectable la seva postura però equivocada. Aquets joves activistes tenen la força i l’energia propis de la seva edat, d’entrada, allunyats dels interessos i temptacions que puguin comprar o posar pals a les rodes en el camí per aconseguir el seu objectiu, fins que em demostrin el contrari. Primer objectiu seria deixar d’explotar els jaciments dels combustibles fòssils i evitar la seva utilització. Si aquests es substitueixen per altres fonts d’energia renovables i netes i l’home col·labora activament per que la naturalesa vagi arreglant progressivament el desgavell que hem provocat, s’aconseguirà donar un pas de gegant per consolidar aquesta transició verda. La humanitat no es pot permetre esperar fins a mitjan d’aquest segle per implantar de forma global la utilització d’energies no contaminants. Hem d’esperar que els Estats Units es freguin les mans quan en unes quantes dècades comercialitzin les últimes reserves guardades en el seu subsòl? No podem ignorar que realment existeix un sistema injust econòmicament i social. Un sistema que no respecta el que ha de respectar, la vida del planeta. Abans de la invenció del motor de combustió ja es va inventar un motor que ben bé podria haver estat l’alternativa ecològica i part de la solució al problema. Potser una vegada estudiada, comprada la patent, va quedar relegada en un calaix tancat perquè amenaçava els interessos dels poderosos que només els preocupa continuar perpetuar la seva hegemonia en el poder. «Plus ça change, plus c’est la même chose» –Alphonse Karr– o que el canvi després de la revolució, malauradament, només afecta als noms dels carrers.