Garanties
Deia Peter Drucker, advocat i professor de negocis, que «La millor organització no assegura els resultats. Però una estructura equivocada és garantia de fracàs».
I diu el diccionari que garantia és la seguretat que s’ofereix que una cosa es realitzarà o passarà.
I Ray Bradbury a Fahrenheit 451: «Odio a un romà anomenat Status Quo. Em deia, omple’t els ulls de sorpresa, viu com si anessis a morir en els pròxims deu segons. Observa l’univers. És més fantàstic que qualsevol somni construït o pagat en una fàbrica. No demanis garanties, ni demanis seguretat, mai hi hagué un animal semblant».
Aquesta filosofia de viure el moment com si el demà no hagués d’arribar mai, és una de les modes més pernicioses que l’home ha sabut inventar. La pregunta és: amb quina finalitat? La resposta només es pot trobar si analitzem l’estil de vida que ens han inculcat. Tot es basa a cremar-ho tot com més aviat millor, perquè amb la falsa excusa de què el demà potser no arribarà mai, cal consumir-ho tot avui, sense espera. El demà, però, sempre arriba. Sorpresa!
És aquesta una de les bases, per no dir LA base, del capitalisme més salvatge: consumir sense fre. La roda es va posar en marxa i ara no només no hi ha qui l’aturi sinó que, a sobre, cada dia va més ràpida. El problema apareix quan el consum vessa les necessitats materials i lícites que tots tenim. I encara s’agrueuja més quan algú ens crea, dissenya, altres necessitats en les quals ni hi pensàvem, però que, de cop, apareixen i són inevitables i obligatòries.
Les pitjors necessitats dissenyades són aquelles que ens ofereixen garanties. El món de l’estètica o el del fashionisme en són dos bons exemples. Si algú expliqués que la pell és una barrera gairebé impenetrable per protegir el nostre cos, potser entendríem d’una vegada que ni cremes ni olis ni sèrums ni res de res, ni tan sols l’aigua, pot penetrar aquesta barrera de protecció. Total, gastar diners en potingues que ens consolen l’esperit, ens buiden la butxaca i ens fan creure en el Pare Noël. Amb la moda, exactament el mateix, obviant la dita que diu «La sardina no serà mai pagell».
Ara bé, quan aquestes necessitats es traspassen a l’àmbit de la salut, la cosa esdevé molt seriosa. Aquí les garanties han de ser absolutes a risc de deixar-hi la pell. I ara suco el rovell de l’ou sobre el títol de l’article lligant-lo amb la situació pandèmica que ens toca viure: on són les garanties que les vacunes que ens estan injectant serveixen per a allò que ens diuen que serveixen? No hi són. Aquestes garanties no existeixen. De fet, les farmacèutiques només s’emparen en els processos d’experimentació accelerada dels seus productes, alguns dels quals ni tan sols disposen de les autoritzacions definitives per ser utilitzats en humans. Som conillets d’Índies en mans d’algú? Potser si, «ma, se non è vero, è ben trovato», com deia Giordano Bruno.
No soc gens conspiranoic ni, ara que s’ha posat tan de moda, antivacunes, però està clar que alguna cosa no està funcionant com hauria de fer-ho en tot això. I parlo dels resultats que una estratègia determinada hauria de tenir en la salut de les persones. La realitat mostra que, contra un coronavirus que ens fa la guitza, no tenim cap certesa que l’armament que se’ns proporciona garanteixi ser efectiu. El que sí sabem és que els vacunats continuen infectant-se amb aquest virus, el transmeten a altres persones i, fins i tot, moren a causa de les complicacions derivades de la infecció. Però resulta que els no vacunats... estan exactament igual! Què passa, doncs, en realitat? Que no tenim cap garantia que les coses s’estiguin fent bé. Anem a les palpentes.
Deia el filòsof i matemàtic Bertrand Rusell que «La percepció, sense comprovació ni fonament, no és garantia suficient de veritat.»
Està fallant l’estructura? L’organització? El sentit comú? El que sí és evident és que, ara per ara, de garantia, cap ni una. Bé, perdó, una sí, i evident: que la producció i comercialització de vacunes contra la Covid-19 està fent d’or massís a uns pocs privilegiats que, amb l’ajuda inestimable dels que dicten les regles, de cada punxada treuen petroli. Beneficis garantits. Això, i que tots morirem, garantit al 100% !
Haurem d’estar d’acord amb Clint Eastwood quan deia. «Si vols una garantia, compra una torradora de pa.», però més d’acord encara amb l’escriptora Kate Jacobs quan diu: «Sigues la teva pròpia seguretat i garantia !»
Per cert, Status Quo no era cap romà. És una banda de rock... garantia de bona música, creadora del tema «It’s Christmas time», amb el que us desitjo Bon Nadal !