La nostra societat està condemnada
Avui vull fer meves unes paraules que ja va pronunciar el 1950 la filosofa i escriptora rus-americana Alissa Zinovievna Rosenbaum, més coneguda per Ayn Rand, quan va donar a conèixer la seva teoria sobre el futur de la societat, que va ser tota una premonició del que ens depararien les dècades següents: «Quan adverteixis que per produir necessites obtenir autorització dels qui no produeixen res: quan comprovis que els diners flueixen cap els qui no trafiquen amb béns sinó amb favors; quan percebis que molts es fan rics pel suborn i per influències, més que pel seu treball; que les lleis no et protegeixen contra ells, sinó tot el contrari, que són ells els que estan protegits contra tu; quan descobreixis que la corrupció és recompensada i l’honradesa es converteix en un autosacrifici, llavors, podràs afirmar sense temor a equivocar-te que la teva societat està condemnada».
En la meva visió optimista i esperançada del món, m’agradaria pensar i qüestionar aquesta cita o almenys poder posar en dubte alguna de les seves afirmacions, però el cert és que les evidències actuals fan difícil rebatre el pensament d’aquesta dona, que en un context com el que estem vivint no poden ser més oportunes.
Des del meu punt de vista l’únic antídot al que podem recórrer per afrontar aquesta situació és la llibertat, però resulta que en temps de democràcies avançades i suposadament madures, som menys lliures que mai, o almenys aquesta és la sensació que jo tinc.
Mitjançant la por i una concepció apocalíptica i catastròfica del planeta, cada vegada més instal·lada en tots el mitjans i canals de comunicació, que ens bombardegen diàriament, ens van acotant i retallant tot tipus de potestat per prendre decisions, inclús sobre la nostra pròpia salut o benestar.
Qualsevol excusa és bona per fer que els poders públics i fàctics decideixin respecte al que ens convé i el que no. Podríem posar l’últim exemple en relació a la vacunació i el passaport covid com el més fragant, però segurament al llarg de la història podem trobar molts altres com totes les restriccions i sistemes impositius per preservar el medi ambient un cop la indústria automobilística ens ha venut el diesel a tot drap; la legalització de drogues com l’alcohol i el tabac, que ens van presentar com un gran avenç de progrés i ara acoten a aquests consumidors que ells mateixos fa uns anys van potenciar, i els cusen a impostos; es critiquen o es qüestionen els impactes del model turístic de masses en la globalització econòmica, quan per a alguns països i ciutats és el seu modus vivendi; s’ha fomentat tot un sector d’alimentació precuinada i ara volen que tinguem un hort urbà i que tornem al camp a collir els ous de les gallines; ens parlen de solidaritat impositiva, perquè queda molt més cool i així ens traiem del cap la idea que ens roben... Al final tinc la percepció que formem part d’un sistema teatral en el que se’ns vol fer creure que som els ciutadans els que elegim a través del vot allò que considerem que pot ser millor per la nostra societat, però realment és així?
Tot plegat suposa un cúmul de contradiccions i despropòsits, perquè s’ha d’intentar demostrar que es fa alguna cosa, quan en realitat els governants actuals s’han convertit en mals gestors dels nostres diners. Tanmateix, això no és el més greu, sinó que cada vegada més intervenen en les nostres vides, no per solucionar els problemes reals i que importen a la gent com tenir feina, una vivenda digna, educació de qualitat, un servei sanitari eficaç i resolutiu, unes infraestructures modernes i adaptades a la necessitats de cada moment, recolzar els emprenedors i el sector empresarial perquè generin riquesa, una justícia més ràpida i equitativa, i procurar fer-nos a tots plegats la vida un pel més senzilla. Doncs no, ells naveguen en quimeres grandiloqüents per salvar el globus terraqui de desastres naturals, anàlisis fiscals per veure quin nou impost poden crear per recaptar més (no us estranyi que d’aquí a poc ens cobrin per l’oxigen que respirem), cimeres que no resolen res, instal·lats en el seu nepotisme que pot ser molt legal, però molt poc estètic i moral; és a dir, que viuen en una altra dimensió, una realitat fictícia en la qual el paper tot ho aguanta, i la població també. Fins quan? Aquesta és la gran pregunta que em faig.
No tinc la resposta, potser com deia la bella cançó de Bob Dylan, «això, amic meu, tan sols ho sap el vent, escolta la resposta dins el vent». Sent menys poètica, espero que tinguem un límit en el qual despertem i recuperem les forces alliberadores, perquè aquest nivell d’esquizofrènia i de mentides constants que surten gratis cada vegada es fa més insostenible.
No és la meva intenció caure en la crítica fàcil i la demagògia barata, però quan una comença a estar farta, en ocasions pot dir coses que potser és millor callar. Sigui com sigui, ja sabeu que per mi la llibertat té un valor incalculable, i quan la veig tan amenaçada no puc més que preocupar-me i defensar-la a capa i espasa. Tot i que soc conscient que aquesta opinió pugui no agradar, això no és un concurs de popularitat, sinó una ferma convicció que no podem donar ni un pas enrere en la protecció de la nostra capacitat per ser els amos del nostre propi destí, perquè hem resisteixo a arribar a la mateixa conclusió que la Sra. Ayn Rand, que no és altra que la nostra societat està condemnada.