Enfadats amb el món
Es podria dir que la gent que està enfada amb el món no té en compte el lliure albir (capacitat de decisió pròpia), justament el que ens diferencia de la resta dels animals. Sense aquest concepte perdem la llibertat, deixem de ser humans i passem a una altra classificació i per això mateix els adolescents són tan rebels, senten que no són lliures. No tenen encara molt control sobre la gestió de les seves emocions i les expressen tal qual els apareixen No obstant això, en els adults el motiu és diferent, és més aviat la falta de distinció entre «les coses haurien de ser així i preferia que les coses fossin així».
Aquesta manera de pensar és la causant del seu malestar. No tenen en compte que el primer concepte és una obligació (lleis i jerarquia social) i que el segon, és més una decisió personal (trio veure-ho d’aquesta manera). És a dir, vivim en societat i encara que siguem un grup i anem tots a la una, individualment som diferents i en conseqüència impredictibles. Igual que la conducta grupal és predictible, la individual depèn de tantes variables que és bastant difícil assegurar-la i a més, com he esmentat anteriorment entra en joc el lliure albir. La ment individual queda diluida en la grupal, diguem que es mimetitza amb la majoria.
Reprenent l’article, el seu títol és el que defineix a la persona que es queixa de tot i res li sembla bé. Se la reconeix perquè és el seu patró conductual, ja sigui en la feina, amb la família o amb la resta de la societat. Es mostra amb actitud defensiva i quan aporta idees o suggeriments ho fa de manera negativa i moltes vegades menyspreant l’aportació dels altres, mai li sembla suficient. Segons ella tot ho fan malament.
Matiso en l’estat anímic perquè més del 80% d’aquestes persones acaba patint algun trastorn mental o físic (depressió, ansietat, canvis d’humor bruscos, úlcera, urticària, etc.) L’explicació al seu caràcter acostuma a ser per alguna experiència traumàtica en el passat o per la falta d’eines cognitives per a afrontar les situacions desagradables. Donant com a resultat la creença que la millor defensa és sempre un atac i l’apliquen a qualsevol àmbit de la seva vida, han adquirit l’actitud reactiva com a forma de vida, se senten atacats pels demés o si més no, ofesos. Creuen que la resta de la societat estem en contra d’elles. Després, generalitzen les situacions i entren en un bucle sense sortida. Cada vegada que veuen o senten una notícia negativa responen de la mateixa manera: «El món ja no té solució; Cada vegada estem pitjor; Això no passava en la meva època; Es veia venir, etc.».
Igualment, utilitzen l’actitud reactiva per a evadir la realitat, no l’accepten si no és com elles la volen. No tenen en compte que tots som diferents i que interpretem la realitat d’acord amb les nostres creences i sobretot, a les experiències prèvies que hem viscut cadascun. Aquesta contradicció els causa tal frustració que són capaces de manipular a qui sigui amb la condició de reconduir la situació al seu favor i si no ho aconsegueixen, perden els nervis. D’aquí els canvis bruscos d’humor, la possible úlcera o urticària. No tenen la suficient capacitat per a gestionar les emocions i acaben desbordades. Són igual que els adolescents rebels, només els preocupa tenir la raó. D’altra banda, presumeixen de ser sinceres i basar-se en la realitat per emetre els seus judicis o donar les seves opinions. Per a elles la realitat és tal qual apareix, sense capacitat d’interpretació i aquí mateix estan cometent l’error de percepció perquè ja l’estan etiquetant anticipadament.
Objectivament, la realitat és per a tots igual, és en la subjectivitat on radica la diferència de cadascun. Malauradament, no són conscients dels errors en les percepcions i de les associacions equivocades que creen. No són els fets els que ens alteren l’estat anímic, sinó, com els interpretem, el significat que els donem i per sobre de tot, el valor emocional que els assignem. No és el mateix tenir por que pànic, com tampoc ho es tenir fred que està gelat. Igualment, de la meteixa manera, és diferent tenir una lleugera picor en la cara que tenir una urticària. D’altra banda, un altre exemple d’interpretació seria la de «la pluja afavoreix al venedor de paraigües i el sol afavoreix al venedor de cremes per a la pell».
Encara què socialment sigui un benefici perquè el grup està venent, individualment és una pèrdua econòmica. Doncs bé, a partir d’aquestes situacions és l’actitud que prenguem qui marcarà el rumb del nostre estat anímic. Paral·lelament cal fer-se aquestes dues preguntes: «La situació ha estat causada per nosaltres mateixos o per factors externs i què podem fer per a revertir la situació?».
Definitivament, si som els causants i a més, no hi ha manera de revertir la situació es pot arribar a entendre el mal humor expressat. Però tot i així, no hi ha motiu per a generalitzar-ho ni a la resta de la societat, ni a totes les situacions. Per molt malament que ens hagi anat en el passat, és temps d’acceptar-lo i superar-ho. És temps de canviar del nostre diàleg interior perquè tot és circumstancial i temporal. Qualsevol fet s’interpreta de manera diferent segons el context en el que estem i el moment en el que ho fem.
Per exemple, celebrar un gol del teu equip de futbol enfront del rival s’interpretarà com una provocació o burla. No obstant això, fer-ho front a un altre seguidor del mateix equip, es veurà com un acte d’alegria. En definitiva, quan aquestes persones tenen un càrrec de poder, la majoria de vegades dictaminen unes directrius autoritàries, deixant ben clar què fer i quan. Com he esmentat anteriormente, tenen un comportament adolescent, no saben dialogar i menys encara raonar. El seu diàleg intern és «o es fa com jo vull o m’enfado!».