Antoni Pol i Solé Arquitecte

La complexitat de la realitat, amb les seves múltiples variables, fa que la seva comprensió ens resulti complicada i fraccionada.
Les aproximacions que hi acostumem a fer són forçosament limitades en disposar de punts de vista només específics i parcials.
El nostre viure, al dia i en el dia a dia, de manera ràpida, no ens ajuda per a poder anar més enllà.
Avui, però, tenim clar el difícil que és trobar territoris equilibrats, o més ben dit, la major part dels territoris, siguin petits o grans com pobles, viles,  ciutats, regions o estats, es troben en desequilibri; ja sigui urbanístic, paisatgístic, econòmic, social, cultural, polític...
L’equilibri territorial fins al segle XX, en el model o sistema d’ocupació del territori dominant que es coneix com a colonitzador, provenia del mateix sistema.
Ja que tenia una lògica de funcionament tancada a nivell territorial i devia garantir un equilibri per tal de poder fer sostenible el sistema.
Esquemàticament allà on hi havia recursos s’hi annexava o relacionava una població per al seu aprofitament i els productes obtinguts es reenviaven o distribuïen  a un nivell superior, del que n’era dependent.
I es consolidava una ocupació del sòl amb la seva ordenació i equilibri per a fer sostenible (durable) aquesta producció o explotació, talment una colònia, perquè el sistema era tancat a cada nivell, i possible perquè l’estat n’era el seu garant en l’últim esglaó o nivell.
En el sistema dominant actual d’ocupació del territori, que és globalitzador, continuen interessant els recursos si,  però ja no per a la seva explotació, si no per a la seva simple extracció.
I ja no interessa un, ni cap, poblament a la vora, ni l’ordenació o l’equilibri del territori on es troben els recursos, si no només la seva extracció, esdevenint exclusivament un sistema extractiu i que ho fa per a un sol nivell superior que xucla, acapara i centralitza tots els recursos que pot o possibles, en competència directa a altres grans centres de concentració existents al món i que ja no segueixen, en primer lloc, els interessos polítics, si no els del mercat, lliure o no, econòmic.
Hem passat d’un sistema colonitzador que era explotador, tancat i de diversos nivells que s’adaptaven a una lògica política i que perseguien l’equilibri territorial per a poder ser sostinguts en el temps i completats per l’estat, a un sistema globalitzador, extractivista, totalment obert, d’un sòl nivell, l’internacional, i al que no l’interessa ni l’equilibri territorial ni la sostenibilitat, per maximitzar la competència i obtenir els millors preus,  si no i només la concentració  qualitativa i quantitativa dels recursos disponibles arreu, humans, territorials, econòmics i financers a través del domini del lliure mercat.
Assolir l’equilibri territorial, única garantia per a la sostenibilitat avui, davant d’un sistema dominant que ja no li interessa ni el procura per als seus territoris dependents, només es pot obtenir a partir d’una àrea que sigui econòmicament funcional, cara endins amb capacitat de sostenir tens tot el seu territori i, cara enfora, per a resistir els impactes extractivistes dels grans centres mundials i alhora poder-s´hi adaptar.
Per tant ja no es pot assolir l’equilibri dins d’uns límits polítics estrictes com s’han conegut fins avui, siguin a l’escala que siguin, donat que la globalització ha accelerat tots els processos i els seus tempos econòmics són totalment diferents als tempos polítics.
La globalització ha creat interdependències de tots els territoris a nivell global i, aquestes, respecte a només unes poques grans àrees, que depassen els estats, i que es disputen el creixement i el domini econòmic mundial, en una accelerada cursa.
Dins de cada estat europeu s’està assistint avui a despoblament dels territoris allunyats d’aquests grans centres, siguin de muntanya, de plana o d’entremig.
Davant d’aquesta nova economia global cal generar progressivament altres àrees funcionals, més petites, que siguin capaces d’omplir els immensos espais territorials buits entre les noves grans concentracions.
Les àrees funcionals a nivell econòmic són la clau de volta, i per tan portadores d’equilibri, dins del nou sistema mundial volgudament i irreversiblement globalitzat.
La definició d’aquestes àrees vindrà no només per la disposició de més recursos territorials, poblacionals, econòmics i financers, si no de la disposició de projectes nous adaptats i de qualitat per als mateixos a partir de les seves realitats, capacitats i aspiracions, incorporant els principis de la complementarietat i de la funcionalitat entre les parts o territoris constitutius de l’àrea.
Parts que han de ser funcionals i no polítiques, és a dir, deixant que les connotacions polítiques s’expressin a nivell de participació en la gestió de les àrees però no condicionin les estructures o organismes de funcionament de les mateixes.
La Unió Europea ha incorporat, per al desenvolupament dels seus territoris en els propers anys i rebre subvencions, el concepte de les àrees funcionals.
El futur Acord d’Associació d’Andorra amb la Unió Europea és una oportunitat per a emmarcar jurídicament la creació d’una possible  àrea funcional a l’entorn d’Andorra dita Àrea Econòmica Especial Andorra Pirineus, que incorpori a més d’Andorra a La Seu d’Urgell, Puigcerdà, Prada, Foix i Sort així com els seus entorns funcionals.
El projecte d’aquesta àrea pot aportar, a tots els territoris que en puguin formar part, els recursos humans, territorials, econòmics i financers per a fer sostenible el seu futur desenvolupament, assolint una major estabilitat per la via de la complementarietat .
Però també hi pot aportar una solució o justa mesura pel que fa a la negociació dels principis de lliure prestació de serveis i lliure circulació de persones, limitant aquests als residents d’aquesta àrea, que suposen una proporció de 2 a 1, és a dir a dos ciutadans residents de la Unió Europa per cada resident a Andorra, sense tenir en compte que una part important dels residents a Andorra són  alhora ciutadans de la Unió Europea.
Fer reconèixer l’especificitat històrica de la complementarietat d’Andorra amb els seus veïns, avui tots ells ciutadans de la Unió Europea, per a crear una àrea funcional dita Àrea Econòmica Especial Andorra-Pirineus, dins del futur Acord d’Associació d’Andorra amb la Unió Europea és, no només un dret històric dels andorrans a poder mantenir i desenvolupar una especificitat pròpia i que va avalar genèricament l’Acord de Cooperació del 2005, signat per Andorra i la U.E., si no també un dret dels pirinencs europeus a poder aspirar a que els principis de solidaritat i igualtat que vol estendre l’esperit de la Unió Europea a tots els seus territoris i ciutadans, els puguin ser aplicats també a ells.