Les lluites de poder
Aquest concepte de combatre per manar és molt evident i el tenim molt assimilat en el món de la política, però no ens enganyem, és un comportament que es dona habitualment en tots els àmbits de la vida; l’empresarial, el personal, el familiar, amb la parella i en les relacions humanes en general, ja que tots volem guanyar totes i cadascuna de les batalles que lliurem contra els altres.
Això es produeix perquè cada un de nosaltres tenim interessos, necessitats i desitjos de manera que establim les nostres pròpies estratègies per aconseguir-los. Ens posicionem com a dominadors o com a dominats i des d’aquest lloc manipulem la nostra realitat i la dels altres per obtenir allò que ens fa falta.
Quan coneixem algú, automàticament ens mesurem amb aquella persona i valorem comparativament si és més atractiva, intel·ligent, exitosa i els adjectius que hi vulguem afegir. Per l’accent, el cotxe que té o les sabates que porta deduirem la seva classe social; segons avanci la conversa avaluarem altres factors; es tracta d’un procés que totes les persones realitzem molt sovint de forma més o menys conscient, el que estem fent és mesurar si posseïm més o menys rang que el que tenim al davant i segons la conclusió que extraiem serem més o menys oberts, amables o empàtics amb ella. A priori, sona una mica malament, però és una conducta que es desenvolupa amb naturalitat i de manera no gaire premeditada, precisament per això acaba generant conflictes i confrontació.
Si ho observem en el terreny polític és escandalós com es produeixen aquestes puixances pel lideratge intern en els partits i per la imposició externa amb l’adversari ideològic, ja que no es desencadena una batalla entre bons i dolents, on en ocasions acaben triomfant els bons, sinó que és una guerra permanent entre dolents, on aquells amb major capacitat i menys escrúpols per practicar les males arts acaben conquerint el poder.
Les habilitats necessàries per governar amb mà de ferro dins un grup polític són: la total docilitat amb els dirigents originals —per anar ascendint en la jerarquia—, l’absoluta mal·leabilitat en les conviccions personals, l’absència total d’autèntica lleialtat com per canviar ràpidament de bàndol tan aviat com muten els superiors jeràrquics, la fredor psicopàtica d’anar acumulant durant anys tota la brossa possible dels companys, per així poder amenaçar-los, instrumentalitzar-los, sotmetre’ls o desactivar-los quan arribi el moment oportú, la hipocresia d’apunyalar per l’esquena als teus presumptes amics, la desvergonyia d’anar comprant i venent favors personals per conformar coalicions de poder, la capacitat de mentir sense pudor i d’enganyar als ciutadans sense immutar-se amb un exhibicionisme de cinisme absolutament indecent. Es podria afirmar que en aquest àmbit la set pel poder t’atorga el Cum laude de l’arribisme, l’amoralitat, la hipocresia, la traïció, la manipulació de masses, la mentida i el tràfic d’influències, totes elles característiques protagonistes en tota bona lluita de poder que es preï. No obstant això, com us he comentat anteriorment, aquest comportament no és només exclusiu de l’esfera política, succeeix també en l’entorn empresarial d’una manera més sibil·lina i no tan pública i notòria, perquè els integrants d’una companyia no estan tan exposats mediàticament, però amb les mateixes connotacions negatives, que en aquest cas repercuteixen en el bon funcionament de l’equip i, com a conseqüència, en la productivitat i en els resultats. La companyonia ni està ni se l’espera, tot i que s’intenti camuflar; el soroll de sables per darrere propi d’inseguretats i pors d’aquells que se senten amenaçats forma part de la música de fons.
Inclús en l’àmbit familiar i de parella es produeixen aquests tires i arronses contínuament, ja que distribuir el poder en una relació no és una tasca fàcil ni senzilla. L’ideal seria que s’equiparés aquesta força entre els dos membres i es gestionés una alternança de domini segons la circumstància sobre la que s’ha de decidir, aconseguint un equilibri de cessions i concessions, basades en l’empatia, la comprensió i el respecte a l’altre, però en comptes d’això són moltes les ocasions en què ens pot més l’orgull, voler tenir sempre la raó i imposar el nostre criteri sigui com sigui.
I així estem embrancats cada dia en mil batalles a la feina, a casa i en la societat en la que vivim. El món crema i hi ha milions d’incendis per apagar, però creieu-me si us dic que he arribat a la conclusió, passats els anys i amb les experiències viscudes, que no és tan important tenir raó, perquè el temps i la vida ja s’ocupen de posar cadascú al seu lloc. Sé que és una frase molt gastada, però si teniu l’oportunitat de comprovar-la us adonareu que és així, que es gaudeix molt de comprendre als altres i poder-los ajudar en les seves necessitats; no cal anar al tercer món, li pots oferir la mà al que tens al costat. El poder no et farà més feliç, a més, aquest és heretat i el tindràs només durant una estona. No som el melic de l’univers, i en definitiva, tots aquests conflictes només ens condueixen a ser males persones, perquè treuen el pitjor de nosaltres. Per això jo sempre seré de les que prefereix fer l’amor i no la guerra, simplement perquè em sento molt millor amb mi mateixa. Perquè malgrat tot, encara em queden principis pels quals he estat aixafada, derrotada, polvoritzada, però segueixo fermament convençuda que val la pena viure d’acord a les meves conviccions tot i que aquestes vagin contracorrent. No vull caure en el parany de la conflictivitat en la que la gent se sent tan còmoda; sempre apostaré per cooperar i escolliré molt bé quines són les batalles que em compensa lliurar. La història de les lluites de poder i de les condicions reals del seu exercici i del seu sosteniment segueix estan quasi totalment oculta; saber no hi te lloc, perquè hi ha coses que no deuen saber-se, ja que la forma en què s’han assolit no és per estar-ne orgullós, fins i tot les causes més nobles es tornen relatives quan està en joc el poder.