Drets i obligacions
Soc dels que creuen que l’experiència de la pandèmia en si mateixa és la guerra mundial que ens tocava patir a les generacions de gent afortunada, nascudes a partir de la segona meitat del segle XX. Cada generació, la seva guerra, que diríem.
Amb la diferència que nosaltres –que hem estudiat en tants llibres d’història la història de tantes guerres, els motius que les impulsaren i n’hem memoritzat el nom oficial final–, malgrat tenir accés a tantíssima informació, topem amb l’esgarrifosa inquietud de no poder-ne intuir el final –acostumats com estem al plaer del resultat immediat– i de no entreveure si demà en pogués ser el darrer dia.
Sé per experiència que hi ha discussions a la vida en les quals no caldria entrar-hi, perquè la saviesa va més enllà del desig insatisfet d’alguns de buscar raons i de buscar de guanyar i de tornar a guanyar, sempre enfangats en batusses que cansen. De vegades, per insignificants. Sovint, per hipòcrites.
Un es vacuna. I punt.
Perquè és el que l’eleva de ciutadà a conciutadà solidari. Es vacuna per protegir i protegir-se del virus altament mutable de la grip; si vol continuar vivint, es pren la deguda medicació cada dia per adormir en el seu cos el virus de la sida, per protegir-se ell i protegir el seu entorn; i ens vacunem i ens vacunarem en aquesta guerra actual, sense necessitat d’imposicions, per la fita altament honorable de protegir-nos col·lectivament.
Debatre i discutir sobre com hem afrontat fins ara la pandèmia, i no deixar-ho exclusivament en mans de viròlegs, investigadors i especialistes acreditats, em sembla una demostració perfecta de la democratització i de la maduresa de la nostra societat.
Malgrat un cert empatx entre informacions excessivament immediates i d’altres de deliberadament falses, s’erigeix un terme mig pel qual transitem la majoria. I afavorim que també hi transitin els menors que tenim a càrrec nostre i la gent gran de la qual ens fem responsables.
El dret regula les relacions que establim entre nosaltres; al dret li és indiferent què fem cadascun de nosaltres amb les nostres vides mentre no arribem a tocar, a espatllar, els drets de terceres persones. Per això mateix –i malgrat les polèmiques que es vulgui–, no vacunar-se també és un dret. I, arribats al cas, vacunar-nos, una resposta moral. Individual, però alhora col·lectiva.
Poc importa quins fos l’origen de la pandèmia, si casual, si pretesa. El que és significatiu és centrar-nos en l’estira-i-arronsa recurrent que estem disposats a acceptar entre la salut de la nostra gent i la nostra economia.
Andorra, aquest darrer estiu, va fer un pèl el préssec, suposant que ens podíem relaxar en les restriccions, perquè arribaria una tardor, un setembre, no tan agressius.
No vaig entendre com es podia imaginar ningú que el munt d’interaccions socials de milers de persones en viatges familiars arreu d’Europa, a l’estiu, amb els nostres estudiants interactuant amb familiars que ja no eren convivents assidus i que no formaven part d’una bombolla tancada com la que estaven acostumats, no ens acabaria duent a la situació que ara estem vivim.
Hem passat de tenir una informació pública i una posició socialment ferma de com havíem d’afrontar la pandèmia i d’experimentar amb orgull una defensa pública d’Andorra com a destí segur, a estar immersos en una situació desbocada altre cop.
Però, ara, amb una diferència ben positiva: els contagis no traspuen necessàriament un quadre clínic desesperant o el camí de no-retorn cap a una mort segura, perquè tenim uns alts índexs de conciutadans vacunats. Fruit d’un èxit col·lectiu.
No tornem al passat, si us plau per força. No cal.
Assumim que aquesta pandèmia ens ha canviat la vida per sempre a tots, a petits, a joves i a grans –no cal dissimular que tots l’hem patida–, i que hauríem d’aprendre a conviure amb els canvis socials i d’higiene indicats, perquè és força probable que no desapareguin. Potser no immediatament o, descarnadament, us diré que potser mai.
Hi haurà qui ho viurà com una desfeta, entristidora i decebedora, però de ben segur la majoria ho viurem com una oportunitat per assentar pràctiques de comportament social i d’higiene, i favorables a la vacunació, que ja volem inalterables, per ser novament reconeguts com a país segur entre els turistes, però sobretot i per damunt de tot, país sanitàriament segur per als que hi treballem i hi vivim de forma permanent.
La pandèmia és una oportunitat per avançar en la vacunació obligatòria dels menors –l’Estat té l’obligació de protegir tots els seus conciutadans– i de fer pedagogia activa sobre la utilitat de la vacunació entre els adults que, fins al moment, han triat no vacunar-se. Sempre amb respecte. I demanant òbviament respecte a l’altra part.
És una oportunitat per explicar la necessitat d’aquesta tercera dosi, que ja és una realitat, i per fer pedagogia de les futures dosis que segurament necessitarem –encara que avui sigui un tema tabú–, potser al ritme d’una a l’any.
Si es vol, la pandèmia també és una bona oportunitat per establir oficialment el requisit de la pauta completa de vacunació o el passaport Covid actualitzat per participar en qualsevol edicte públic per cobrir places de nova creació al sistema sanitari públic, a la funció pública nacional i comunal, al sistema judicial, als cossos especials... i, també per a tot moviment laboral intern de promoció o de canvi laboral que es vulgui dur a terme en aquests mateixos escenaris.
Estan en joc les inquietuds ètiques del món que ens ha tocat de viure, el futur i la nostra responsabilitat moral.