Valents
Deia Victor Hugo que «el futur té molts noms. Per als dèbils és l’inabastable. Per als temerosos el desconegut. Per als valents és l’oportunitat».
Molts dels que es preocupen per tot allò que té una incidència directa al país, i de retruc a les seves vides, ja fa temps que es pregunten què som com a societat. Dèbils? Temerosos? Inconscients? Valents?
Aquesta és una de les preguntes que serveixen. Una d’aquelles preguntes que, tal com vaig deixar clar fa temps, cal fer i fer-se, ja que si trobem la resposta correcta, guanyem el premi gros de la rifa.
Segur que cadascú de nosaltres ja té una resposta, sempre que abans s’hagi fet la pregunta, no cal dir-ho. I, de ben segur, hi haurà respostes de tota mena. La meva ja us la puc dir aquí i ara: valents no som.
I per què no som valents? Perquè un valent és qui actua amb valor o determinació davant de situacions arriscades o difícils. Ser valent és sinònim de ser arriscat, atrevit i audaç.
La valentia és la qualitat que proporciona valor o determinació per enfrontar-se a situacions arriscades o difícils. És sinònim d’audàcia, coratge i valor.
Aquesta petita, però concisa, aportació pedagògica està lligada a l’observació continuada d’allò que passa, o més ben dit d’allò que no passa, al nostre país. No caldrà fer una tesi sobre com estan de fotudes les coses en aquest tan cobejat món globalitzat que, a voltes, se’ns ha volgut encalçar peti qui peti. Andorra no és, ni de bon tros, cap excepció. Tothom sap que de tabola, gresca i xerinola, poca cosa.
És per aquestes circumstàncies que penso que valents no som. Estem davant una situació difícil, de risc extrem, tot i que alguns sembla que van amb la bena als ulls. El més preocupant, però, és que aquests que van embenats són els que haurien de, primer, ser conscients del risc, i, segon, ser més valents que ningú. La realitat demostra, perquè és molt tossuda, que no són ni una cosa ni l’altra.
Andorra fa molts dies que hauria d’haver enfrontat, de cara, el que s’ha convertit en un malson. Però no vam ser valents. Transformar models que ens havien portat al cim de la prosperitat no va ser una prioritat. Com a mules, ens vam posar el cabeçal, amb unes ulleres ben tancades, la morrera i les brides, i endavant que fa pujada! Tal que bèsties al tros, sense poder veure res del que ens envoltava. No vàrem veure que el món canviava i que calia agafar altres camins, altres dreceres.
I aquells que haurien d’haver parat compte, un cop el festival en plena exhibició, no van ser valents per donar un cop de timó per dirigir el vaixell.
Ara, alguns valents, aquests sí, han hagut de posar fil a l’agulla i començar a potenciar altres models d’activitat que permetin fer d’Andorra un pol d’atracció diferenciat, alhora que complementari, del binomi comerç-turisme.
Aquesta setmana passada hem tingut un magnífic exemple d’aquesta nova visió de les coses amb la celebració del primer Congrés d’escriptors de Novel·la d’espionatge a la capital. Un esdeveniment qualificat d’excel·lent tant per la unanimitat dels participants, tots de primer ordre internacional en el seu àmbit, com pels mitjans coneixedors del tema, que han estat nombrosos. Els organitzadors han demostrat que, gràcies a les seves ingents capacitats, i, amb alguna honorable excepció, sense el suport dels que haurien d’haver estat a primera línia, els que han de ser valents, es poden assolir límits estratosfèrics en iniciatives pioneres. Aquests són nous models i estem obligats a posar-los en joc. D’això se’n diu valentia, lideratge.
Deia Winston Churchill que «la principal diferència entre els humans i els animals és que els animals mai permetrien que els lideri el més estúpid del ramat».
Saber i voler afrontar el risc amb l’audàcia, el coratge i el valor dels precursors, dels exploradors, dels conqueridors, és l’exemple del qual han de prendre molt bona nota aquells que han estat elegits per a comandar el barco. I, si no ho fan, només poden ser titllats de covards, que és l’antítesi dels valents. I tu, què ets?