Natalia Mena

Sempre he pensat que fer esport és quelcom imprescindible en la vida de les persones, però quan aquestes estan en edat de formar-se, encara més, no tan sols per una qüestió de salut, que també, tot i que aquesta raó potser és la més evident i prou coneguda per tots, sinó per molts altres motius que per a mi resulten absolutament fonamentals com són el compromís, la disciplina, l’esforç, la dedicació, la passió, la voluntat, la perseverança, la competitivitat i, sobretot, perquè imprimeix caràcter i personalitat. Per això des de ben petites he intentat inculcar a les meves filles l’hàbit de practicar alguna modalitat esportiva. Vull que aprenguin tots aquest valors, perquè sé que els seran molt útils a l’hora d’afrontar el seu futur, i que a més, els podran fer servir en altres àmbits quan siguin més grans i agafin les regnes del seu propi destí.

Amb el meu afany d’engrescar-les en aquest objectiu, quan van tenir l’edat per apuntar-les a diverses activitats, amb el seu pare vam decidir que farien una mica de tot, de manera que les vam inscriure a vòlei, gimnàstica rítmica, hípica i tennis. No us enganyaré, també era una manera de tenir-les ocupades durant tota la setmana, fet que ens permetia poder compaginar la nostra vida laboral i familiar, perquè jo no sé vosaltres, però qui plega a les 16.30 hores? A part dels funcionaris (i que no se’m ofenguin), la resta de mortals o renunciem a hores de feina i per tant a sou, o resulta impossible si no tires d’avis, cangurs o altres alternatives. És clar que cada família fa el que pot i no totes les economies són iguals per assumir determinades despeses.

En el nostre cas, hem preferit renunciar a altres coses perquè elles poguessin gaudir de fer esport. Certament cadascuna ha anat agafant el seu camí i les seves preferències, de forma que un dia sense saber ben bé com la gimnàstica rítmica i el tennis van quedar descartats; es veia que això de la raqueta i l’elasticitat no estava fet per a elles. Una es va quedar amb el vòlei i juga actualment en un equip de primera divisió femení, i l’altra amb l’equitació, ja que els animals la fascinen.

Segurament, us preguntareu per què us explico tot això. Doncs bé, perquè el diumenge passat la meva filla gran (la que juga a vòlei) va rebre una lliçó esportiva que volia compartir amb vosaltres. Com cada cap de setmana, tenia partit, però aquest no era un enfrontament qualsevol, es tractava de disputar-se el segon lloc de la lliga amb les segones de la classificació. L’equip encarava aquest repte amb moltes possibilitats i per tant el nivell de motivació era alt, la concentració i l’adrenalina es respiraven ja en l’entrenament del divendres, i tot feia presagiar que seria un encontre molt emocionant, com així va ser.

Amb els seus 15 anys, les cues ben fermes i l’actitud de qui es vol menjar el món, les cadets van entrar al partit segures i decidides a assolir la seva fita: guanyar, perquè tothom competeix pel triomf, a ningú li agrada perdre, per tant aquesta opció no es contempla fins que passa.

La cosa pintava força bé; primer set, molt renyit però guanyat, segon set ajustat i finalment favorable a l’equip contrari, tercer set, en la mateixa dinàmica, igualat i també perdut, amb l’ànim tocat. El quart set s’inicia amb la mateixa tònica, tremendament dur i ja amb la moral molt tocada aconsegueixen treure les urpes que marquen la diferència; amb un desavantatge de 17 a 23, surt el temperament de l’esportista de raça i veus en pista la força, les ganes i la lluita d’un equip que es deixa la pell per culminar la remuntada i acabar guanyant el set 25 a 23, forçant una cinquena part per desempatar. D’aquesta manera, en el fragor de la batalla, arriba l’hora de la veritat per veure quin és el conjunt que finalment s’emportarà la victòria. 

Fins aquí el que descric ho hem vist moltes vegades el pares amb fills que fan esport o inclús en la competició d’elit, tot i que no és comparable, perquè en aquesta els clubs són un negoci i els jugadors cobren per obtenir determinats resultats o campionats. Que no ho critico, al contrari, és una feina com una altra, però hi ha un matís important respecte a l’esport base i de formació, el qual es practica desinteressadament i de forma no professional, tot i que en alguns casos l’aspiració sigui poder arribar a competir a alt nivell.

El que no t’esperes és que a la teva filla en aquesta darrera part li toqui la responsabilitat de tenir el punt de partit a les seves mans, i mai millor dit, que del seu encert en el servei depengui la derrota o la victòria de l’equip. Ara, quan recordo el moment per descriure’l, encara se’m fa difícil explicar el cúmul d’emocions que es viuen en tan sols 45 segons, durant els quals observes l’entrenador donant-li indicacions i intentant infondre-li confiança; a l’afició del rival escridassant a la vegada que animant perquè que falli, les companyes de la banqueta mossegant-se les ungles, els pares a la graderia en tensió i mirant-te de reüll amb el pensament de «a veure que fa la teva nena, que no la espifiï». Llavors la mires a ella i pateixes, t’agradaria saber què està sentint, si està gaudint de la situació o pel contrari està nerviosa i sense saber ben bé com controlar la situació; i en aquells instants en què et passa tot això pel cap, veus com vota la pilota, l’enlaira, aixeca els braços i li dona amb força, tanta que acaba sortint fora; ella s’ajup tocant amb les mans el terra i amb el rostre cap a baix; en aquest lapse de temps, com a mare ja saps que està plorant i que sent que ha fallat a tothom; entrenadors, companyes, pares. Li notes la ràbia i la decepció i t’agradaria passar el tràngol per ella, perquè a cap pare li agrada veure patir els seus fills. Amb la cara vermella i les llàgrimes recorrent les seves galtes, només eixugades per la samarreta suada i les abraçades de consol de les companyes, s’aixeca, felicita les guanyadores, i vet aquí la lliçó apresa, que d’una altra banda, crec que li ha anat molt bé, perquè fallar en certa manera és una cura d’humilitat que et fa tenir els peus a terra; ha après a aixecar-se i que ho haurà de tornar a intentar de nou vencent la por d’equivocar-se un altre cop; ha tingut la comprensió i compassió del seu equip i el reconeixement del contrincant; ha entès que ha d’aprendre a gestionar la pressió i a recórrer un camí de superació personal que només pot transitar ella sola; a comprendre que tant l’èxit com el fracàs són efímers, momentanis; que tot passa i un no s’ha de creure un déu per guanyar ni un miserable per perdre; que tot forma part del joc. Precisament en el pavelló on es va disputar el partit hi havia dues pancartes amb les frases següents: «La millor victòria no és guanyar sempre, sinó no donar-se mai per vençut» i «Cap jugador és tan bo com tots junts en equip».

Per tot això he volgut dedicar aquesta opinió a la meva filla Xantal i a tots i totes les Xantals, que com ella han viscut derrotes en primera persona, i que no han quedat camuflades per les errades de l’equip; perquè molt s’ha escrit sobre el triomf i molt poc del que et fa aprendre i créixer fallar. Sí va fallar, sí va significar una derrota, i sí estic segura que ho tornarà a provar, perquè aquest és el secret de l’autèntica victòria.