Ball de bastons
Si hi ha paries en el nostre segle XXI aquests són sens dubte els refugiats. Es calcula que en el primer semestre d’aquest any prop de més de 84 milions es trobarien desplaçats, la major part d’ells a causa de conflictes bèl·lics. Ara s’acaba d’encetar un nou episodi descoratjador, ja que milers de persones, instrumentalitzades de forma conscient per a uns interessos geopolítics que res tenen a veure amb ells, es troben en un atzucac, als límits entre Polònia i Bielorússia, és a dir en una de les fronteres exteriors de la Unió Europea. Resulta estremidor comprovar com aquestes escenes de desolació i profund abandó s’han desplegat en part en un escenari particular: el format per un dels darrers boscos primaris del continent, el bosc de Balowieza, patrimoni de la humanitat per la Unesco des del 1979. Aquest fet d’alguna forma ens recorda que el mal, que colpeja amb especial cruesa els innocents, resulta inherent a la naturalesa humana també des de temps immemorials. Si mirem enrere veiem que les mesures contra la cúpula política de Bielorússia per part de la UE van iniciar-se de fet l’agost del 2020 arran de la condemna a les darreres i controvertides eleccions presidencials, aquestes van tornar a donar el poder a Alexandr Lukashenko i per tant el seu sisè mandat. Malgrat les acusacions de frau massiu i les consegüents fortes protestes aquest va seguir en el seu càrrec. El present capítol al voltant d’una falsa ruta cap a Europa promoguda des de Bielorússia que duu a persones des de l’Orient Mitjà, Turquia, fins a Minsk, és per tant un pas més en l’escalada de tensió. Existeixen precedents: a Lituània l’estiu passat un flux d’immigrants, la major part procedents de l’Iraq, van creuar la frontera des de Bielorússia. Tampoc no es pot oblidar que la Turquia d’Erdogan ja va utilitzar les allaus de refugiats provinents de Síria per a pressionar a la UE i aconseguir contrapartides econòmiques. Tant els mandataris de la UE com els de les repúbliques bàltiques, amenaçades per l’afany de Rússia de recuperar la seva àrea d’influència, han batejat aquesta mena d’accions amb el nom d’atacs híbrids. Ja fa un temps que els mateixos experts ens avisen que els conflictes del nostre segle tendiran a ser guerres localitzades de baixa intensitat, a través d’accions i paraules, en vista a desestabilitzar l’enemic més que no pas a enfrontar-lo. No és d’estranyar doncs que amb tot aquest ambient de picabaralles i provocacions constants el tractat l’Art de la guerra escrit fa uns 2.500 anys enrere pel general, estratega i alhora filòsof Sun Tzu es trobi a les lleixes de gairebé totes les llibreries. Va ser ell qui va proclamar que el més important és aconseguir la victòria sense lluitar. Aquest text influent tant en la gestió de conflictes com en la cultura corporativa, pel que sembla ara a més també ha inspirat els artífexs de la guerra híbrida, que n’han pres molt bona nota. El mateix Lukashenko ha rebaixat el seu to afirmant que el que pretén és reenviar els immigrants al seu lloc d’origen per apaivagar els ànims. Per la seva banda la UE s’ha apressat a sancionar Bielorússia per a dissuadir als seus dirigents de seguir creant rutes d’entrada al territori europeu mentre les víctimes propiciatòries, els immigrants, submergits en la ràbia i la desesperació, provoquen seriosos aldarulls amb les forces poloneses. El ball de bastons de la geopolítica segueix a bon ritme, i promet sorpreses, sotracs i molta lletra impresa. La pregunta entenimentada és si aquest estrany equilibri, o desequilibri segons com es miri, es podrà seguir mantenint, i a quin preu.