Omar el Bachiri Psicòleg clínic

La transició de ser un ciutadà més a ser un sense sostre és més senzill del que sembla. Si no tenim estalvis i estem uns quants mesos sense rebre cap ingrés econòmic, es retarden els pagaments. Acumulem deutes i això es tradueix en el desnonament de l’habitatge, ens fan fora d’ell. Aleshores, a partir d’aquest mateix moment deixem d’existir per a la societat, atès que en qualsevol document oficial ens demanen la direcció de residència. No tenir on viure és el pitjor que ens pot passar, és desastrós per a la ment. Estar contínuament entre l’ansietat i la depressió, és un estat de desesperació perquè perdem la condició d’ésser humà i ens quedem només amb la part animal. La comoditat desapareix i amb ella el benestar, deixant un panorama res esperançador. 

Es per això mateix que compartim aquesta por amb totes les cultures i formes de vida, ningú vol quedar-se sense la seva llar. Un lloc om podem descansar, mostrar-nos tal qual som, sense que ningú ens jutgi, és el nostre temple, no hi ha pressió externa. Però paral·lelament hi ha la contradicció de la societat de consum, la que ens diu que hem de viure el moment i no pensar tant en el demà. La que ens bombardeja amb missatges de comprar a crèdit però, sense informar de les repercussions econòmiques que comporta deixar de pagar les quotes mensuals. Encara que també hi ha qui no s’endeuta però tampoc estalvia, viu al dia. Tant en guanya, tant en gasta i el resultat en front una crisis financera és la mateixa, viure penúries i acabant dormint al carrer. Es aquí on veiem la part més important dels diners, la seva gestió. La qüestió ja no es guanyar-ne molts, sinó la capacitat de fer-los durar i/o créixer. 

Estalviar és tan important o més que guanyar perquè és el que ens permetrà invertir més endavant i/o continuar amb el mateix ritme de vida encara que els ingressos econòmics es vegin reduïts. Dit d’una forma diferent, la vida dona moltes voltes i només hi ha una cosa segura, la mort, tota la resta és circumstancial i temporal. Amb això vull dir que hem de ser previsors i estar preparats econòmicament per a afrontar els obstacles que puguin aparèixer. També és cert què els diners no ho son tot, però influeixen en el nostre benestar. 

Llavors, per a no arribar a aquesta situació, hem d’adquirir l’hàbit d’estalviar un mínim del 20% dels nostres ingressos anuals. La idea és ajuntar un capital econòmic per a poder estar tot un any sense treballar o si més no, acumular per a estar tres mesos seguits. No és molt de temps però ja ens dóna una certa llibertat per a decidir com reconduir la situació. Hem d’assegurar el pagament del lloguer o hipoteca, electricitat, alimentació i vestimenta. Per consegüent, contesta a aquesta pregunta: Quant de temps aguantaries sense cobrar la teva nòmina o sense que el teu negoci facturi? La majoria de ciutadans no aguantaria ni dos mesos i és degut a la poca cultura de l’estalvi. Es menysté els estalviadors, es critica la seva forma de fer, de ser previsors i pensar una mica en el futur immediat i l’exemple ho tenim en els joves, en comptes d’estalviar una part dels seus ingressos, se’ls gasten per complet en material innecessari, només perquè ho han vist anunciat en els medis de comunicació o en les xarxes socials. 

El jovent ha d’entendre la importància de l’estalvi i fer un raconet econòmic i a partir d’aquí viure com ho trobi millor però, en cas de problemes econòmics, tindrà els diners necessaris per a decidir com solucionar-los. Ara, si primer s’ha de canviar la percepció social de l’estalviador, aquest es una persona ben informada de la situació econòmica que l’envolta, és conscient que hi ha molta gent ho passa malament per arribar a final de mes. Han de fer malabarismes amb els seus ingressos econòmics, retallen d’un costat per allargar-lo d’un altre, deixen de comprar alguns productes per poder pagar la factura de la llum o comprar el material escolar dels fills. Es una veritat què ningú pot negar i l’objectiu del article es conscienciar de la importància de no deixar mai de pagar el lloguer o la hipoteca de l’habitatge. 

Encara que estiguem en el segle 21, el nostre instint de supervivència segueix igual que en la prehistòria, busquem un lloc on estar calents i tranquils. Igualment, som animals de costums i un dels més importants es tenir on tornar després de la jornada laboral. És per això què enfront dels problemes econòmics, la prioritat ha de passar per pagar primer l’habitatge i després tota la resta, la llum, el menjar o la vestimenta. Sempre hi haurà qui ens ajudarà, en algunes ocasions ho farà una associació en concret i en altres el mateix govern, però malauradament, amb l’habitatge no funciona de la mateixa manera i és què una vegada el perdem, és molt difícil tornar a reincorporar-se al cercle social. 

Qui disposi d’un vehicle dormirà en ell, anirà deambulant per la ciutat fins a trobar un lloc on aparcar i passar la nit allí mateix. Igualment, també s’ha de dir que revertir aquesta situació és totalment factible però el cost emocional es enorme. No importa si més endavant tornem a rebre ingressos econòmics, la ment queda trastornada i en moltes ocasions hi ha qui abusarà de les drogues legals (tabac, alcohol i medicació psicotròpica) per a no enfonsar-se tan ràpidament i/o remuntar la situació. Imagina’t tenir feina, cobrar mensualment la teva nòmina però per culpa del deutes acumulats o no tenir estalvis, t’has d’enfrontar a una situació de crisis econòmica temporal, podries continuar pagant el lloguer, l’electricitat i el menjat?