Natalia Mena

Des del 2008, any en què va esclatar la bombolla immobiliària als Estats Units, la qual va suposar un daltabaix hipotecari que va tenir com a conseqüència una profunda crisi financera global i de falta de liquiditat, no hem parat d’encadenar moments conjunturals complicats, un darrere un altre, ja coneixeu la dita: «quan el Estats Units esternuden la resta del món es refreda», i mai millor dit. El que només havia de ser un simple refredat similar a una grip amb alguns casos aïllats greus o problemàtics, ha desembocat  en la major crisi sanitària viscuda des de 1918 amb la «grip espanyola», que va rebre aquest nom no perquè s’originés a Espanya, sinó perquè aquesta pandèmia va ocupar una major atenció a la premsa d’aquest territori que a la resta d’Europa ja que el país no estava involucrat en la Primera Guerra Mundial, i per tant no es va censurar la informació sobre la malaltia.
Quan semblava que la cosa no podia anar pitjor i començàvem a veure la llum al final del túnel, resulta que ens topem amb un nou entrebanc, l’augment de preus i la manca de subministrament, que afecta ja al 80% de les indústries. Doncs, per si no hi hagués prou amb tot això ara es preveu o se’ns avisa d’una possible «gran apagada», perquè com no podia ser d’una altra manera, el planeta també està cansat dels nostres abusos i està clar que els recursos energètics no són infinits; a més, a aquest fet i li hem d’afegir que ens trobem a les portes d’un crac climàtic, que s’haurà d’abordar en els propers anys d’una forma més seriosa i rigorosa, és a dir, amb més fets que paraules carregades de bones intencions, però que no són la solució; la retòrica està molt bé, però si no es trasllada a la pràctica, poc podrem fer.
Sempre he sentit a dir, sobretot als experts en economia, que al final els sistemes col·lapsen i s’han de renovar, reinventar o inclús crear-ne de nous per poder ressorgir com l’au fènix de les nostres cendres. Doncs bé, crec que és possible que enfront de tanta adversitat estiguem davant d’aquesta caiguda lliure, i que la manera de viure que hem conegut fins ara en el darrer mig segle ja no sigui sostenible i hàgim de parar i fer una revisió de com abordar els propers 50 anys amb un nou estil de vida, més equilibrat i menys ostentós.
Penseu que no fa tant la gent tenia la muda de la setmana i la dels diumenges, res d’un armari replet de roba per cada moment del dia, entre altres coses, perquè tampoc tenien electrodomèstics com la rentadora o l’assecadora per anar canviant de roba cada cinc minuts; no fa tant a les famílies més afortunades només hi havia un cotxe i no tres per casa; no fa tant tampoc trobàvem un televisor a cada habitació de les llars; no fa tant les vacances eren el poble dels avis i no quatre viatges a l’any per Nadal, Setmana Santa, estiu i alguna escapada; no fa tant havíem d’esperar per escoltar o veure l’estrena d’un disc o d’una pel·lícula; no fa tant els mòbils eren ficció reservada per llegendaris detectius com 007; no fa tant les persones tenien menys però vivien més, no quant a anys de vida, sinó de gaudir de les coses. Potser el que ens hem de plantejar és que no necessitem tant per viure, i ara recorreré a una dita que pot sonar d’autoajuda, però que considero que és molt certa, almenys per mi: «No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita». Si intentéssim dur-la a terme, ens alliberaríem moltíssim, perquè al final portem tantes càrregues a la motxilla, que ens pesen tant, que ens impedeixen avançar.
Entre tots, ens hem portat a una societat de consum desmesurat, que ha valorat molt poc el que té, que ha donat per suposats molts aspectes que a generacions anteriors els hi van costar sang, suor i llàgrimes, i com sentia dir als meus avis quan em queixava d’algun assumpte insignificant que no m’agradava, «una guerra hauries d’haver viscut tu». I de tot això no fa tant, el que passa és que tenim poca memòria, d’on venim i a on estem, i sembla que sempre s’hagi pogut disposar d’aquest estat de benestar. Doncs no, senyors, hi ha gent que actualment no té el privilegi de dutxar-se dos cops al dia amb aigua calenta, per tant perquè la població està tan tocada per les situacions viscudes en els últims temps? Doncs perquè ho hem tingut tot, érem feliços i no ho sabíem, i ara ens hem emportat un bon bany de realitat, una bona bufetada d’aquelles que fan història, per recordar-nos que tot el que s’ha assolit es pot perdre; que després d’accelerar la vida a una velocitat desenfrenada i sense límits, potser corríem molt però sense saber cap a on, i sobretot perquè en una època en la que la bandera de la llibertat s’ha exhibit sense prudència, ens hem adonat que som menys lliures que mai, atrapats en el deute de per vida i en la que totes aquestes crisis han posat de manifest i en evidència la feblesa d’una forma de vida que no està garantida, que no ens toca per dret, que no s’ha de donar per sobreentesa, i sobretot que s’ha de lluitar cada dia per mantenir i millorar.
Al cap i a la fi ens han fet creure que són els polítics triats per nosaltres els que manen, per construir societats més justes, igualitàries i pròsperes, però no ens enganyem, això tan sols és un paperot, (una versió millorada d’altres fórmules menys recomanables) però la veritat és que el capital és el déu dels nostres dies i, per tant, el que s’imposa, ens agradi o no, és que estem tots encadenats a aquesta religió, perquè tots, d’una manera o una altra, hem sucumbit al seu credo. Lluny de tenir la solució, pobre de mi, el que sí tinc és l’esperança i la il·lusió quE siguem capaços de generar un nou paradigma més respectuós amb tot en general i amb menys pressa, perquè el que tenim actualment no és que mostri símptomes d’esgotament, és que fa aigües per tot arreu.
Voldria concloure citant a Javier Pérez de Cuéllar, que va ser secretari general de les Nacions Unides, el qual va pronunciar les següents paraules: «Avui l’Apocalipsi ha deixat de ser una mera referència bíblica per convertir-se en una possibilitat real. Mai abans en l’esdevenir humà se’ns havia col·locat tan al límit entre la catàstrofe i la supervivència». Fa pensar molt.