Laura Nieto Advocada, Cases&Lacambra

El passat 28 d'octubre, la principal xarxa social del món va anunciar que passarà a denominar-se Meta, un projecte de realitat virtual que pretén convertir-la en una experiència immersiva on els usuaris interactuïn a través d'avatars en escenaris virtuals. El boom del metavers ha començat. Però què és i quins beneficis aporta? Quins serien els riscos, desafiaments i reptes? Aplicarien les normes que actualment coneixem?

El terme metavers és una combinació del prefix grec «meta» (més enllà) i l'arrel «vers», és a dir, més enllà de l'univers. Aquest espai digital permet als usuaris interactuar entre si en mons virtuals mitjançant representacions de si mateixos, en forma d'avatars o hologrames, comprar i vendre béns i serveis, organitzar, acollir i assistir a esdeveniments virtuals (per exemple, Fortnite, Sensorium Galaxy o The Sandbox), o fins i tot desenvolupar una activitat professional. Per tant, estem davant una combinació de tres elements: (i) una tecnologia que proporciona contingut digital sobre el real, similar a la realitat augmentada (ho hem experimentat amb PokémonGo); (ii) un dispositiu que permet la interacció amb el món real, i (iii) l’obtenció d'informació tant de l'entorn com de l'usuari a través d'un dispositiu per a integrar-la en el món virtual (per exemple, IA). És, per tant, la denominada tercera dimensió d'Internet -3.0-, transformant un entorn visual i auditiu, a un model d'interacció virtual, però amb informació en temps real.

La primera referència al metavers va aparèixer en la novel·la de ciència-ficció Snow Crash de Neal Stephenson, publicada al 1992, on es desenvolupava un món virtual amb les seves pròpies normes. Des de llavors hem estat mers espectadors seduïts per mons paral·lels en pel·lícules de ciència-ficció, com Matrix, Tron o Ready Player One; i més recentment en el món gaming, hipnotitzats per experiències en mons oberts o multiplataformes com Minecraft o Fortnite, i en comunitats virtuals com Second Life; evolucionant els estils de joc pay to win o free to play cap al play to earn que combinen NFTs amb criptomonedes (per exemple, ETH) com és el cas d’Axie Infinity.

Però el metavers no és només un entorn virtual d'interaccions socials en l'àmbit familiar/social o, fins i tot, laboral. El seu caràcter fluid, dinàmic i, en una certa manera, il·limitat i per explorar, pot proporcionar a l'usuari experiències infinites, des de transaccions instantànies sobre béns o actius i drets de naturalesa digital però susceptibles de valoració econòmica a través de NFTs (per exemple, compravenda de parcel·les en Earth2, obres d'art), ja sigui per a ús propi, inversió o especulació, fins a prestar serveis amb contraprestació en criptomonedes en entorns digital twins o marketplaces (Bloktopia, OpenSea o Decentraland).

En definitiva, la nova era del metavers tindrà implicacions en tots els aspectes de la nostra vida, inclosos l'entreteniment, la socialització, la publicitat, la informació i l'economia (per exemple, evolució de l'e-commerce, més immediat i accessible). Encara que sembla prometedor i com veiem ofereix extraordinàries oportunitats de negoci, la realitat és que no està exempt de riscos i plantejarà reptes legals.

Per a il·lustrar-ho, us mostro alguns exemples: (i) en l'àmbit de la propietat intel·lectual, l'abast de la creació, propietat i protecció de les marques dins l'entorn virtual, els drets d'autor, patents, nous models d'explotació o fins i tot el paper de les IA (per exemple, la Comissió Europea va establir les bases d'una IA ètica, antropocèntrica i fiable en el seu Llibre Blanc de març de 2020); (ii) el concepte de propietat i les possibilitats dels NFTs, la seva relació amb la propietat intel·lectual i, en general, la tokenització sobre un univers il·limitat, incloent els governance tokens; (iii) la protecció de dades i privacitat de l'usuari i el paper que juguen les dades biomètriques en la realitat virtual o augmentada; (iv) el frau, l'assetjament cibernètic, la pornografia, especialment en els menors d'edat; (v) les relacions laborals en un món virtual; (vi) la fiscalitat, o (vii) la col·laboració i interoperabilitat entre diferents metaversos.

I si al còctel li afegim les finances descentralitzades (DeFi) o la utilització de criptomonedes com a mitjans de pagament o contraprestació per a la prestació d'un servei, el repte és encara major.

Davant aquest paradigma evolutiu i en defensa d'una norma neutral tecnològicament parlant, l'interessant serà veure com el legislador busca l'equilibri entre la protecció dels drets de les diverses parts interessades sense impedir el creixement i el desenvolupament tecnològic, un autèntic malabarista. I vosaltres, què trieu, pastilla vermella o blava?