Vilafamés, un dels pobles més bonics d’Espanya
Aquest dissabte passat, aprofitant que anava a Castelló a la Universitat Jaume I, vaig visitar Vilafamés. Cada vegada que vaig a aquesta universitat aprofito per visitar algun poblet proper i aquest últim no em va decebre.
El primer que vaig anar a veure va ser la Roca Grossa, una gran formació geològica de roca aglomerada que impressiona, sens dubte, per la gran grandària i que constitueix el major atractiu turístic del poble. Segons una llegenda que corre per la població, si la toques i pronuncies tres desitjos, almenys, un d’ells es complirà.
Després vaig passejar pel Quartijo, on s’estableixen els primers habitants durant l’època musulmana. Es tracta d’un petit i costerut atzucac, com el seu nom indica, ple de plantes i flors i amb les façanes de les cases de color rosat. Al final del carreró, es troba l’Església de la Sang. Una petita església també rosada que amaga un Retaule Major barroc del segle XVII. Aquesta església fou el primer recinte de culte cristià d’aquest poble construït després de la conquesta de Jaume I de la vila, per la qual cosa és una església, dedicada a Santa Maria, del tipus de la reconquesta.
En sortir, em vaig trobar amb l’Església parroquial de l’Assumpció de finals del segle XVI i una mica més amunt, al capdamunt de la vila, el castell. Es tracta d’una construcció d’origen andalusí, que es pot visitar a peu de forma lliure i que està força ben conservat.
També vaig passejar pel carrer del Pastor, un carrer de vianants dels més bonics que pots trobar en aquest poble castellonès. També hi era ple de plantes i amb aldabes antigues a gairebé totes les portes. D’allà, per acabar la meva visita, vaig anar a veure l’exposició d’art del Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerní, fundat i dirigit per aquest crític de l’art el 1970 i situat en un edifici emblemàtic de la vila: el Palau del Batlle. Es tracta d’un palau del gòtic civil, que va ser la residència oficial de l’administrador reial. Va ser construït a mitjans del segle XV i reformat al segle XVIII. El museu acull entre els seus fons unes cinc-centes obres, que abasten moments concrets de la producció artística valenciana que van des de finals dels anys vint fins als nostres dies.
Per descomptat, no vaig abandonar el poble sense menjar alguna cosa. De manera que entre altres plats vaig tastar el seu plat típic d’hivern: l’olleta de Vilafamés. Aquest plat de cullera se serveix en un petit plat de fang cuit i em va agradar molt, perquè entre els seus ingredients, a més d’orella, patates, cigrons o morro de porc... comptava amb card, un dels ingredients que més trobo a faltar de la cuina de la meva terra. Va ser una petita visita plena d’encant.