Antoni Pol i Solé Arquitecte

La història de l’evolució de totes les comunitats humanes, que coneguem, ha estat el reflex de la seva adaptació al medi que les acollia, als recursos que aquest els procurava i a les contingències que es produïen amb el seu entorn, en relació als seus veïns, més propers i també més allunyats.
I això ha estat així, fins fa poc, perquè qualsevol punt del territori podia contemplar-se segons els seus diferents nivells de funcionament o d’interrelació, segons l’escala territorial en que s’emmarcava.
Avui però, les regles del joc estant canviant radicalment i sembla que només es vulgui comptar amb una sola escala, la mundial i un sol àmbit, l’econòmic.
Tot i així, com diuen els savis, no hi ha res de nou sota el sol.
En el cas d’Andorra hi ha dues qüestions, sempre presents, que sorprenen als qui ens descobreixen per primera vegada.
1-Com és que sent una realitat tan petita, Andorra ha pogut sobreviure enmig de gegants?
2-Com és que Andorra ha pogut singularitzar-se del seu entorn, trobant-se totalment dependent d’aquest a nivell econòmic, social i cultural?
Deixem de banda el fet del co-principat, essencial, del qual els andorrans n’hem estat protagonistes segons i no primers.
Pel que fa a la primera qüestió cal dir que el salt d’escala del nostre país respecte al seu entorn ha anat creixent cada vegada més en incrementar-se la grandària dels nostres veïns i mantenir-se Andorra en les mateixes dimensions.
Davant la condició de molt petit, davant d’uns veïns cada vegada més grans el nostre minúscul territori ha tingut una estratègia clara i ben definida per Antoni Fiter i Rossell en la seva Màxima  28, en el saber fer l’andorrà.
Andorra ha hagut d’aprofitar, per romandre i no diluir-se en l’entorn, de l’estabilitat institucional així com dels usos i costums, que han fet possible aquesta estabilitat i han garantit a través de la pervivència de les seves institucions, la seva diferenciació respecte als altres territoris veïns.
També intuïen aquesta especificitat andorrana les Màximes 20 (Seguir los lloables estils dels antipassats), 21 (Conservarlas antigallas), 22 (No multiplicar Estatuts, Ordinacions ni arrestos sinos conservarse exactament ab los antigus y sabuts) i 23 (no se fassan moltas lleis sinos Observar las antigas).
Diferenciació que ha consistit en ressaltar les singularitats a nivell institucional.
Pel que fa a la segona qüestió i precisament per aquesta dependència i necessitat vital a nivell econòmic, social i cultural dels nostres veïns, en paraules d’avui equivaldria a desenvolupar i reconèixer o institucionalitzar la complementarietat històrica establerta amb l’entorn.
Les Màximes 36, 39, 41 i 44 expressen en certa manera  la complementarietat amb aquest entorn a través de les mencions fetes de França i Espanya.
Així doncs les dues limitacions i alhora febleses, la de la petitesa del país i la de la seva dependència respecte a l’entorn, s’han convertit en dues oportunitats.
Que ens han obligat, per a compensar-les, a generar dues reaccions, com cercar la diferenciació i positivar-la com a element distintiu i que ha acabat donant cos a la voluntat de ser nosaltres, és a dir neutrals, o dit altrament ni els uns ni els altres dels nostres veïns, tot fent l’andorrà d’un costat i, d’un altre,  jugar la carta de la complementarietat a les dues bandes.
Avui hi ha alguns andorrans que pensen que en ser el 184è estat formant part de l’Organització de les Nacions Unides, ja podem comparar Andorra amb qualsevol dels altres prop de 200 estats reconeguts en pla de total igualtat, obviant totes les diferències, poblacionals i territorials.
És, no cal dir-ho, un greu error que es pot pagar molt car si els responsables polítics que dirigeixen el país perden el cap amb pensaments semblants oblidant que, sempre, d’una manera o altra, el peix gran es vol menjar al petit, llevat de no interferir en el seu camí o, encara més excepcionalment, si el petit aporta algun avantatge al gran en alguna singular simbiosi.
Com també hi ha alguns andorrans que pensen que hem de ser iguals que els nostres veïns contemporanis, perquè ja som moderns com ells.
No han entès encara, que si volen continuar sent andorrans no es poden presentar com iguals que ells, sinó tot el contrari.
Per què si volem ser com ells, caldrà deixar de ser el que som per a ser el que són ells.
I avui, com ahir, aquests «ells» no està clar que són ni seran, ni ho estarà mentre el món sigui món, el món que coneixem.
Diferenciació i complementarietat són dins del genoma andorrà i ens caracteritzen perquè han sabut donar resposta, i ho continuaran fent, als reptes que ens ha plantejat històricament ser petits i dependents.
No coneixem més possibilitats de fer altrament, tot i que per si soles han donat molt de si i encara poden donar molt, si les desenvolupem acuradament, sent conscients de la seva rellevància, eficàcia i possibilitats.
Curiosament el coprincipat encaixa i forma part també d’aquesta doble raó de ser permanent, incardinada en la diferenciació i complementarietat amb l’entorn, com a reacció i resposta a les exigències territorials de petitesa i dependència.
Diferenciar-nos del nostre entorn i alhora complementar-nos amb ell ha estat, és i serà la complexa constant (que integra dues variables) que ha fet possible l’existència d’Andorra, així com la seva continuïtat en el futur.
Trobar la justa proporció, a cada moment diferent, de cadascuna d’aquestes dues, antagòniques, característiques te premi: Andorra.