Amadeu Gallart Economista

Pel Facebook s’acostumen a penjar fotos antigues d’Andorra. Moltes  són dels anys 50, algunes són panoràmiques, paisatges, carrers de poblacions, llocs que vaig admirar personalment, cosa que demostra també la meva solera vital. I n’estic ben content, com m’agradava quan el meu pare em deia que aniríem a Andorra, especialment a la Massana i a Ordino, per a mi era una excursió sobre una altra excursió, em satisfeien molt aquells pobles petits, plens, en aquells llunyans mesos d’estiu, de turistes francesos. Usualment, el transport públic ens deixava a Ordino on començàvem a fer les nostres visites comercials.

Anàvem a l’Hotel Casamanya i a l’Hotel Coma. Dos establiments molt ben preparats, el Casamanya, a la vora de la carretera, amb un ascensor que marcava les diferències amb la competència. L’Hotel Coma encarat cap un prat de gran suavitat i elegància. Ambdós establiments eren portats pel Laureà Cases i el Vicenç Gil. La meva memòria infantil em filma dues personalitats molt diferents, el Laureà extrovertit, el Gil més seriós i contingut. Recordo una discussió sobre la qualitat d’una remesa de vins d’Alella que em va arribar a espantar, no hi veia solucions al contenciós i ja veia que perdíem un bon client. Sortosament, el meu pare va saber trobar la via d’entesa i tot va quedar en un ensurt comercial. A més, aquell dia ens hi vàrem quedar a dinar i la meva satisfacció va ser d’alt nivell gastronòmic.

Una vegada saludat el cosí del meu pare —el Joan Vila Cirici que vivia a l’entrada d’Ordino, amb un comerç als baixos— anàvem al comerç del Pere Babi. Ens rebien amb una gran amabilitat, amb un posat auster, gairebé religiós. Comercialment eren d’una serietat que m’impressionava, sempre havia pensat que eren persones a les quals se’ls podia confiar la cartera, amb un valor notarial de la paraula donada. Després tocava anar a la carnisseria del Joan Armengol i a la Fleca Font. A vegades ens trobàvem amb una personalitat ben especial, amic del meu pare, el Ramon Rosell (a) el condesito, que era un propietari ordinenc roig de cara, que vivia molt bé i sense ocupacions fatigoses. A la Seu era conegut perquè baixava cada setmana i s’establia a l’Hotel Mundial. Gestionava un llarg festeig amb una noia urgellenca molt atractiva i simpàtica, filla del boter Coello. Portava dos cotxes, un els dies feiners i un altre el de les festes de guardar. Pagava generosament a un mecànic perquè els engegués els matins dels dies de fred.

Esperava amb il·lusió anar a la Massana a peu, era, i és, un tram de carretera d’un paisatge esplèndid, representava fer una passejada en les hores de més bonança climàtica. Malgrat que era estiu i hi passaven cotxes, no era ni de bon tros de circulació atapeïda i el nostre passeig transcorria pacífic, observats atentament per alguns ramats de vaques lleteres la llet de les quals seria traslladada a les fàbriques de la Seu. 

Arribats a la Massana tocava la visita al Francesc Molnè (a) Palanques, el seu comerç era important i abastia altres poblets de la vall. Jo el recordava, somrient, del cotxe de línia on exercia de cobrador si bé que era un dels  copropietaris de la línia la Seu-Andorra. En aquells moments jo em podia definir com un bon noiet, gairebé preadolescent i ignorant, no coneixia la història ni del Molnè, subsíndic sorgit com a solució de compromís de les onades polítiques del 1933, ni el paper de l’Hostal Palanques, com a nus de les cadenes d’evasió antinazis. Tampoc el meu pare creia convenient remenar temàtiques que li havien ocasionat tants maldecaps. A més, a la Seu, el clima no era el propici per recordar reivindicacions democratitzadores —encara que fossin andorranes— ni lluites antifeixistes. La Massana dels cinquanta lluïa, però, amb tota la seva bellesa, amnèsica  voluntària de fets que havien passat no feia gaires anys i que ja s’explicarien quan convingués. Per altra banda, els francesos estiuencs tenien altres sets que no la del coneixement d’aquestes històries.
 
Encara ens quedaria alguna estoneta per acabar alguna visita a Andorra la Vella, on un amic del meu pare, administratiu del Crèdit Agrícol, que tripulava un magnífic citroën Stromberg ens traslladaria, previ pas per la barra fronterera i una duana tranquil·la en aquelles hores foscants, a la Seu.