La teva opinió m’importa
En el seu darrer article d’opinió, la Natalia Mena, directora d’aquest mateix mitjà, s’apuntava, molt encertadament, des del meu punt de vista, al flow de fer preguntes (i, de pas, també al de les cites de personatges rellevants). Una dinàmica amb la qual vaig endegar la meva primera intervenció en aquesta nova etapa de represa de col·laboració amb EL PERIÒDIC i que vaig titular Preguntar, escoltar i respondre. Cap intenció aquí, doncs, de penjar-me medalles ni d’immodèstia. Només establir un entrellat que em sembla molt adequat per donar l’orientació necessària a aquest article. I afegir que, ja d’entrada, donaré la meva opinió, i resposta alhora, sobre el què i com ho diu la directora: m’ha encantat!
L’article de la Natalia conté un parell de preguntes molt directes. De la resposta a la primera, titular de l’article i que diu «La teva opinió, m’ha d’importar?», ja se n’encarrega profusament i clissada la mateixa autora. A la segona, que diu «I tu, què opines, t’hauria d’importar el que pensin els altres?», hauríem de fer l’esforç de respondre nosaltres. Tots nosaltres, si fos possible, però els que més aquells que estan obligats a escoltar i respondre. Aquells que prenen decisions de les quals depenen la qualitat i el benestar de la vida dels altres. I en aquest punt, el de la perspectiva existencial, el de les implicacions personals a les que fan referència les dues preguntes citades, passo a les repercussions que tenen en l’àmbit públic, al que tant m’agrada referir-me...
Deia Sèneca «pesa les opinions, no les comptis». Malauradament aquesta sentència sembla aplicar-se a l’inrevés en la ment dels que tenen la responsabilitat de governar. Quantes vegades no us heu preguntat què fan els que manen amb les nostres opinions? En què pensen quan decideixen segons quines coses? De què serveix que donem el nostre parer si, fet i fet, satisfer els interessos d’una privilegiada minoria és el que acaba passant? Per on se les passen, al cap i a la fi?
I és en aquest context, i en boca dels que acabo d’esmentar, quan la pregunta «La teva opinió, m’ha d’importar?» es transforma en una irònica paradoxa. La resposta, amb múltiples variants, a quina més esquerpa, gairebé que tots la sabem i no caldrà reproduir-la aquí per tal de no fer arrufar nassos... Aquesta resposta té una incidència directa sobre la marca personal de qui ha de vetllar per mantenir una relació honesta amb aquells que li fan confiança. Malgrat tot, sembla que allò de la reputació no els importa gaire...
A l’altra pregunta, «I tu, què opines, t’hauria d’importar el que pensin els altres?», sense moure’ns de l’àmbit públic, de la cosa externa, només hi ha una resposta possible: un rotund sí. És un sí preceptiu, indefugible, obligatori, imperatiu, primordial, imprescindible, incondicional, indeclinable, indefectible, vital, indispensable, ineluctable, ineludible, inevitable, inexcusable, inexorable, irreemplaçable, irremissible, necessari, bàsic... No cal dir que només que un d’aquests adjectius fos pres en seriosa consideració de qui ha de respondre ja hauríem fet un pas de gegant en la direcció correcta.
Deia l’escriptora i intel·lectual francesa Germaine de Staël que «Existeix una opinió més discreta que la de l’home de més gran talent, i és la del públic», i per esvair dubtes sobre la humilitat de qui propaga opinions a tort i a dret des del seu limitat coneixement, m’apropio del saber de Josep Pla quan deia «és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa, tothom opina.». Jo també.