Natalia Mena

Actualment existeix un corrent de pensament molt estès que defensa que el que els altres creguin o considerin de nosaltres no ens hauria de preocupar, però aquesta setmana a la feina he viscut dues situacions, que m’han fet reflexionar sobre si realment això és així.

Ens ha d’amoïnar el que puguin dir de nosaltres? Ens pertorben les crítiques? T’han afectat professionalment o personal els comentaris que determinades persones afirmen sobre tu?

Intentant respondre aquestes qüestions, crec que hi ha dos tipus d’enfocament respecte a l’actitud de «no m’importa el que puguin dir de mi». El primer és extern, i normalment ens disgusta o ens fastigueja, i el segon és intern i generalment ens fa créixer; aquest segon és l’essencial, el que ens afecta de pell cap endins, el que fa referència a: jo sé qui soc, no puc concentrar-me en les opinions dels altres, no puc estar escoltant el soroll de l’entorn contínuament. Per tant, a nivell introspectiu aquest «tant em fa el que penseu» és ideal i ens fa estar tranquils amb nosaltres mateixos. El problema és que caiem en el parany de traslladar aquesta conducta en l’àmbit extern, sense adonar-nos que certament sí que importa a nivell de màrqueting personal el que pensin de nosaltres, ja que tenim una reputació i per més que ens repetim que no ens interessa, que ens és igual penseu-ho detingudament, perquè segur que tots heu lidiat diàriament amb possibles judicis de valor que es fan sobre vosaltres, en moltes ocasions sense ni tan sols conèixer-vos, no descobreixo res de nou vivim en una societat que és així, xafardera i criticaire per naturalesa, no fer cas d’aquestes opinions pot repercutir molt negativament i desprestigiar-nos com a individus, com a professionals o ambdues coses, per tant és important que dominem la nostra narrativa i que estiguem atents a determinats comentaris per poder defensar-nos o reconduir tot allò que considerem que pot perjudicar la nostra imatge.

Això de «viu la teva vida al marge del que diguin de tu» és vàlid des d’una perspectiva existencial, però com a marca personal suposa un gran error, ja que quan depens de clients, proveïdors, col·laboradors, inversors, prescriptors, caps, directius, etc., no saber o passar de la percepció que tinguin de nosaltres ens situa en clar desavantatge, i pot arribar a ser letal per la nostra carrera i inclús per les nostres relacions privades o més íntimes.

Tampoc cal que ens obsessionem, però sí que procurem tenir un bon diagnòstic d’allò que es diu sobre nosaltres, mirant de millorar aquells aspectes que valorem que poden ser constructius o beneficiosos i desestimant el que no ens aporti res o no sumi al nostre creixement i aprenentatge.

Soc molt admiradora d’una frase de Jeff Bezos (fundador d’Amazon), que defineix la marca personal com «el que diuen de tu quan no estàs davant». Segur que a més d’un li ha passat pel cap poder gravar converses en les quals és protagonista sense voler-ho i sense saber-ho, amb la finalitat d’esbrinar què és el que sincerament es pensa d’ell, però com això suposaria un comportament poc ètic i il·legal, és més senzill i recomanable recórrer a demanar un feedback sobre com ens perceben els altres, intentant ser el màxim objectiu possible i fent autocrítica, per tal de corregir tots aquells factors susceptibles de ser perfeccionats. És un exercici complicat però molt saludable que ens ajudarà si el fem bé i amb la voluntat de ser millors, no d’amargar-nos l’existència.

Potser seria necessari establir un punt mig, ja que no es tracta de deixar de ser qui som per agradar o satisfer als altres; això ens faria perdre autenticitat i personalitat, però tampoc podem anar pel món fent el que ens vingui de gust, sense tenir en compte com les nostres accions poden afectar a la vida de les persones que estan al nostre voltant. 

És imprescindible tenir clar que per molt que ens esforcem no podem controlar les opinions que els altres tinguin sobre nosaltres, però el que sí podem és treballar sobre allò que depèn de nosaltres i que creiem amb base en el que es diu que és millorable. No es tracta de complaure tothom, sinó d’entendre que la reputació sí que importa; com va dir Sòcrates: «Assoliràs una bona reputació esforçant-te en el que vols semblar».

Cuidar i amoixar la nostra imatge no vol dir renunciar a ser qui som, sinó que es tracta de trobar un equilibri entre la necessitat d’aprovació i d’acceptació per part dels altres en relació amb el que fem i el que projectem, i la coherència amb els nostres valors i principis que ens fan ser com són. Difícil, sí, impossible, no; tan sols ens ho hem de proposar i comprendre que la persona que som, la que aspirem a ser i la que els altres creuen que som han de conviure en harmonia i coherència, perquè el conjunt de les tres és el que ens defineix.

I tu, què opines, t’hauria d’importar el que pensin els altres?