Homo Ludens
Superar els propis límits a través de la imaginació sempre ens ha temptat, i per aquesta raó els móns paral·lels s’han desplegat al nostre voltant des de temps gairebé immemorials, a través de l’art i la creativitat, els rituals o bé les creences. La literatura de ficció per exemple conforma un corpus paral·lel on les ments s’evadeixen, experimenten i es transformen. Aquests darrers dies Mark Zuckerberg, el creador de Facebook, ha anunciat la seva nova aposta anomenada Metaverse. Es tracta d’un projecte que rau en un univers virtual, és a dir en una ampliació o extensió del món físic en digital. La idea consisteix a reproduir i mimetitzar la realitat que ja coneixem, per fer-ne una de nova, un món paral·lel on l’usuari a través del seu avatar i de l’ús d’accessoris, podrà interactuar amb altres avatars. Segons les paraules del seu creador, un podrà desenvolupar-hi tot un seguit d’activitats aparentment innòcues, com ara treballar, fer exercici o assistir a concerts. De forma inevitable, ens ve a la ment el concepte de la modernitat líquida, tal com va batejar el sociòleg i filòsof Zygmunt Baumann a la societat contemporània, la qual seria avui per avui, i sobretot, una societat lúdica, sempre a la recerca de l’oasi de l’entreteniment, alguns dirien que del miratge Els interrogants que suscita aquesta nova forma d’entreteniment que acabarà essent una ampliació de la vida real, tenen a veure en primer lloc en quin model de vida alimenten, al traspassar bona part de l’impuls existencial d’un individu cap a una auto-realització d’ordre virtual. En segon lloc, i de retruc, ens podem demanar com afectarà a la salut mental d’aquest usuari. Cal remarcar que el que fa diferent aquesta aposta però, és que l’individu traslladarà la seva petja, la seva identitat, i els seus desitjos vitals en un espai virtual i els complirà a través d’accions. El fet de que tot resulti possible, o accessible, sens dubte comporta en ell mateix en certa manera la mort del desig. Ens podríem demanar doncs si matar el desig a través d’aquesta mena tecnologia i del seu ús, no seria una mena de nou nihilisme encobert, un materialisme reduccionista emparat sota la forma del joc que acabaria fent de la vida real una mena d’una àncora de postergació, o en el pitjor dels casos, quelcom d’anecdòtic. D’alguna manera la cerimònia que ens proposa Zuckerberg, i que altres han explorat abans que ell, ens esborra de la connexió sagrada amb el nostre centre i fa de nosaltres una ment a la deriva, àvida d’experiències i del seu consum. Més enllà d’aquestes consideracions no dubtem però de que Metaverse serveixi per a gaudir d’unes hores d’entreteniment, com qualsevol altre joc. També podria arribar a ser una molt bona eina pedagògica si existís la clara voluntat de que així fos. Però l’experiència acumulada aquests darrers anys no incita gaire a l’optimisme, sabem el grau d’addicció que generen aquesta mena d’experiències bastides per a una societat narcisista que posseeix un magre llindar de tolerància a la frustració. Les persones amb baixa autoestima es veuran esclavitzades per aquesta forma còmoda i ràpida de compensació. Convé assenyalar però que veus expertes estimen que rere aquest llançament el que s’amaga de debò és l’objectiu de Zuckerberg de frenar una desconnexió digital que alguns sectors preconitzen: els debats sobre la incidència de les xarxes en la salut mental, les deficiències en la seguretat i privacitat constants han acabat generant no poca oposició. Tanmateix l’homo ludens, tal com el definia el filòsof i historiador Johan Huizinga ja en el segle passat, té corda per a estona.