Natalia Mena

No és cap secret que la neoliberalització, el feminisme, les aplicacions de cites, el poliamor, i tota una sèrie de canvis culturals que la societat occidental ha anat experimentant en els darrers anys, han provocat una gran confusió i desorientació a l’hora de relacionar-nos.
Em pregunto si estem vivim l’època de la fugida dels homes? Com estimar en temps de digitalització? Són els singles el nou model d’«autoamor» capitalista? Ja no és la família, l’escola o la religió qui determinen els valors, sinó el mercat?
Està clar que tots som víctimes del moment que ens toca viure i per tant són qüestions que sens dubte estan afectant i molt la nostra manera d’entendre els llaços i vincles afectius.
El que resulta més sorprenent és que quan parles amb la gent, generalment tothom vol trobar l’amor, però quasi ningú està disposat a estimar de veritat i lliurar-se d’una manera real. Existeix molta disponibilitat per la seducció, però la part d’enllaç amb la quotidianitat de l’altre ens costa moltíssim; incorporar algú a la nostra vida amb el que això implica, és a dir, començar a transformar un «jo» en un «nosaltres» és un transit que avui dia fa pànic, m’atreviria a afirmar que dona autèntic vertigen, de manera que la gran majoria es queda en el «junts per una estona i ja veurem».
Ens trobem en un context que podríem qualificar com a «modus estalvi de patiment», és a dir, regulem la intensitat de les emocions, dosifiquem els nostres sentiments, ningú vol exposar-se a ser el menys estimat o el deixat, per tant, si no m’implico al màxim, no m’afectarà, no em farà mal, però ens oblidem de quelcom molt important, que és que no ho gaudim ni amb la mateixa força, ni amb el mateix nivell de felicitat; falta passió perquè estem més preocupats de protegir-nos sentimentalment que de donar curs a les nostres emocions i viure-les plenament, encara que això en ocasions suposi decepcions, dolor o fins i tot ruptures.
Si no estem disposats a perdre, poc podrem estimar, i avui dia vivim submergits en el culte al guanyador. Són pocs els que tenen l’atreviment de prendre el risc d’apostar per algú i de fer perdurable aquest repte vital, i molts els que prefereixen rendir-se, perquè la clau (no ens enganyem) està en aguantar i resistir, no importa el dur que et colpegi la vida, sinó el que ets capaç de suportar sense deixar d’avançar i sense llançar la tovallola. Els afectes s’han de lluitar, s’han de treballar, s’han de cuidar, requereixen dedicació i comprensió, però en el corrent imperant del fàcil, el ràpid i el superficial no hi ha cabuda per aprofundir en l’altre, de manera que l’ego és el que acaba imposant-se i dominant el nostre comportament en les relacions.
Són moltes les variants a les que podem atribuir aquesta síndrome de cuirassa sentimental. Els rols s’han modificat i ara les dones també poden agafar la iniciativa, la solteria com una disposició mental, és a dir, persones que tenen parella actuant com si no la tinguessin; les aplicacions que han suposat que la dona passi de ser objecte de desig a ser subjecte de consum eròtic; el poliamor mal entès en el que molts homes s’instal·len per poder cobrir-se les espatlles i així mantenir moltes trobades sexuals sense ser acusats de traïció, però que en realitat desconeixen les veritables condicions d’aquest vincle; la infidelitat que és percebuda de forma totalment diferent per ells que per elles; qualsevol excusa és valida per no tenir la valentia d’assumir un compromís, recorrent a la solució senzilla que consisteix en privar-nos de sentir i d’estimar per por, per covardia o per orgull.
És normal que amb tot aquest embolic cada vegada resulti més difícil consolidar parelles i existeixi cert desconcert per no ser capaços d’aconseguir donar estabilitat a les nostres connexions. Segons expliquen els experts en la matèria, és perquè encara no hem trobat un codi nou que sigui vàlid per les circumstàncies actuals, i mentre el busquem ja que gràcies a Déu encara existeixen coses que no es poden comprar per Amazon, doncs anem sense brúixola i perduts en aquest mar de sensacions frívoles i xutades de molta dopamina, però que no ens omplen l’ànima, i d’aquesta manera deambulem com a somnàmbuls amb l’esperança que algú ens desperti i ens faci sentir vius.
Estimar o no estimar sembla ser la qüestió. Si m’ho pregunteu a mi, jo sense cap mena de dubte aposto per estimar; crec que és el millor sentiment que es pot experimentar a la vida. Potser no dura per sempre, d’acord, avui més que mai tot té data de caducitat, però mentre dura et sents genial i després si s’ha de plorar es plora, que tampoc passa res. Hi ha una definició que fa Jorge Bucay sobre l’amor que m’encanta i que comparteixo plenament: «L’amor és la decisió de treballar activament per la llibertat d’una altra persona, perquè pugui escollir què vol fer amb la seva vida, encara que no t’inclogui». El problema, segons el meu parer, és que no existeix aquesta visió generosa, desinteressada i incondicional d’estimar, sinó que l’amor és concebut com una transacció més del sistema capitalista, i per tant, es consumeix d’acord a les regles de joc dictades per aquest, com un intercanvi d’interessos ràpid, fàcil i sobretot sense compromís, no fos cas que corris el perill d’estimar massa en l’era de l’amor devaluat.
I vosaltres què en penseu, creieu que val la pena?.