Escenaris desitjats o possibles?
S ovintejadament i de forma gairebé calcada, en aquest país nostre es donen casos de gent que arriba a llocs determinants de la cosa pública per viaranys des dels quals no ha calgut patir gaire per deixar un rastre especialment notori i per als quals tampoc ha estat necessari demostrar un determinat perfil previ, ni escrupolosament basat ni mínimament ajustat als principis de la meritocràcia.
Simplement, i alhora dissortadament –malgrat estar a punt d’arribar al primer quart del segle XXI–, hi ha qui encara, mantenint rituals i formes d’organitzar-se i de donar un determinat sentit grupuscular a les empreses i als organismes públics, basa el seu triomf, la seva carrera professional, la seva ascensió i la d’aquelles i d’aquells que un dia voldrà que el substitueixin, en llinatges familiars i fidelitats polítiques.
És cert que la posició social és multifactorial; per la qual cosa sovint el mèrit es propulsa per se, però en d’altres casos necessitarem de més suports per assolir-la.
Sort o desgràcia. Les cartes que ens toquen a cadascú són diferents i hem de saber jugar-hi i no esperar a tenir-ne unes altres. Però, hauríem d’estar disposats almenys a exigir uns escenaris de selecció concursal neutres de debò, en què s’hi jugués amb un mateix reglament i unes mateixes cartes per no haver d’esparracar el joc.
Nosaltres, que vivim en el primer món i en relativa pau –com feia temps que no s’havia experimentat en el nostre entorn europeu més immediat–, que ens hem pogut formar acadèmicament i que estem veient nebodes i fills com es formen encara en major mesura i amb el món i tots els recursos acadèmics i tecnològics possibles al palmell de la mà, ens hauríem de plantar davant dels abusos d’un sistema polític –no d’un determinat polític sinó de tot un sistema– que encara es basa en la discriminació de les persones per raons economicistes i de l’eco previ del capital acumulat. És allò de digues-me de quina família ets i quant tens, i sabré quant vals.
Una realitat i una premissa que no permet valorar tothom de la mateixa manera ni atorgar –ni atorgar-nos– les mateixes oportunitats per molt que hi hagi qui promogui justament el contrari. Recordem-ho: està consensuat i ens ho recorden diàriament, encara que costi acceptar-ho: no tothom val el mateix, perquè no tothom té el mateix. Deliberadament, el sistema social i polític en què interactuem ens manté ben il·luminada aquesta perspectiva.
No fou només esforç i capacitat el que vam necessitar per ser avui qui som i on som. També, un punt de sort, i per a força de nosaltres, la increïble fortuna de ser andorrans.
Del que es tracta –del que es tractaria– és de determinar i fer complir els escenaris i els nivells laborals en què l’adscripció política és indispensable per prosperar i aquells en els quals no s’hi hauria d’immiscir mai. Tots sabem que hi ha prou literatura que ho encamina, però que al final tot acaba a gust del polític de torn.
Seria fantàstic que, en virtut dels mèrits de cadascú, d’una preparació i d’un treball resolutiu i eficaç, es consolidessin els equips humans i les estructures organitzatives de l’Estat.
Mentrestant, haurem d’aprendre a exigir una baixada d’impostos generalitzada amb l’objectiu d’impulsar el creixement estructural del país i una millor distribució dels recursos de què disposen Govern i el Consell General, una reducció immediata de la despesa desorbitada a què s’han abocat aquestes i altres institucions, i demanar que s’enterri la destral de les subvencions com a salvavides de tantes associacions, organitzacions i esdeveniments de luxe que viuen desacomplexadament de les subvencions públiques.
Anticipació és el terme que hauria hagut de definir totes i cadascuna de les legislatures andorranes d’aquest segle XXI i no pas gestió. Perquè governar és anticipar-se, preveure i arriscar-se a dibuixar els camins per on transitaran els èxits d’un país en una visió multidisciplinària per a una presa acurada de les decisions. Governar mai no ha estat i mai no serà simplement gestionar.
Però, quan al ciutadà només se li indica que aporti més, que pagui més, aquesta, que seria una sortida en fals per a qualsevol gestió financera, en l’àmbit de les pensions, de les contribucions, dels impostos i del manteniment de les finances públiques acaba repetit com un mantra i, a més, com un mantra d’èxit. Qui més ho repeteix és qui més sap i oblida la necessitat que tenia i té Andorra d’un banc nacional per millorar la competitivitat i la imatge del país o de la instauració degudament oficialitzada d’un règim laboral que evités tants d’abusos com hi ha avui en dia en el mercat laboral.
Si es demana que es pagui més pels lloguers, si s’apugen l’alimentació i els carburants, si els preus en general ascendeixen, aquestes, que són sortides en fals i fugides endavant d’un sistema injust que no funciona perquè només discrimina, quina política finalment posa el focus en què el que convé és apujar els sous? I molt especialment aquells sous terriblement baixos que obliguen molts conciutadans a disposar de més d’una ocupació al dia per poder subsistir.
Una societat que accepta que el país sigui altament car i privatiu és una societat que no ha parat fins a esdevenir elitista i insolidària, transgressora dels drets humans i provocadora del manteniment d’encasellaments històrics de famílies i d’individus en categories econòmiques i socials de sobres conegudes; un fet que mai ha facilitat que persones d’altres orígens i condicions hagin tingut una mirada prou confiada en el país i en el seu esdevenidor particular i familiar per afegir-se i integrar-se, sense dubtes, al fet andorrà, i han continuat sentint-se solament i tristament tractades i considerades com a mà d’obra.
Racionalitzar la despesa pública abans de crear noves taxes i impostos, abans de fer treballar més anys i fer cotitzar més per unes pensions cada cop més paupèrrimes, en un país estructuralment ric com és Andorra, seria massa revolucionari. És clar.
Per això, en comptes d’avançar decididament en aplicar solucions que serveixin a llarg termini, promoure i dirigir plans de reestructuració empresarial que dictaminin el que objectivament el país necessita, mentrestant es diu que tot queda en mans dels mercats quan –oh, realitat!– es continuen demanant incentius per a les empreses. Per a determinades empreses, per a les que interessen, perquè continuïn menjant de les mans dels polítics als quals ja els va bé aquesta situació.
Hi ha qui està convertint les ajudes públiques i les subvencions en un mode de vida, associacions, empreses i sectors estratègics inclosos.
Potser algú pensarà –ho pensarà, però no ho podrà dir– que és intrínsec a l’essència andorrana –perquè el país està situat al sud, als peus dels cavalls, al capdavall d’Europa– que haguem deixat d’emmirallar-nos en el centre i el nord europeus, en l’esforç i el treball individuals que ens haurien de dur a la responsabilitat compartida i que ara assistim, esborronats per força, a un nou model social que promou i premia l’èxit personal i professional immediat. I que inexorablement margina i crema més persones –joves i no tan joves– de les que ens podríem imaginar.
Som a cavall d’una estratègia pensada per a benefici d’una minoria en contra d’un gran grup d’afectats que s’haurà d’espavilar amb feines força precàries en relació amb la bona preparació teòrica de què gaudien, molts dels quals passaran a engruixir les cues de sol·licituds d’ajuts i de subvencions públiques degudament programades. Si ho veiem i ho constatem, podríem provar de preguntar-nos-ho i actuar: ¿no hauríem de tenir polítics i polítiques amb prou iniciativa per produir el canvi necessari? Calia un model que trinxés la nostra essència? No ens anava millor quan ens emmirallàvem en França?
A qui hem estat votant? ¿Solament a advocats, economistes i gestors privats –hi són a totes les formacions, majoritàriament en els llocs més rellevants, i els seus tints ideològics amb el temps han quedat diluïts només a matisos– o votàvem persones amb vocació pública i col·lectiva, que havien d’anticipar els camins de futur per on permetre l’evolució i l’èxit general d’Andorra?
¿Notem ja el socarrim de legislatura perduda?.