Dinamitzar el Pirineu, avui (i 2)
Donat que la lògica del mercat està guiada per l’optimització del profit, en el menor temps possible dins d’un creixement continu, i no cerca ni l’estabilitat ni l’equilibri dels territoris, si no tot el contrari, perquè per principi el mercat promou i explota la competitivitat i per tant la inestabilitat i el desequilibri per tal d’incrementar els guanys, tots els territoris sense massa poblacional ni econòmica han quedat desarticulats, ja que queden al marge de l’interès del mercat com a tals (només tenen un interès parcial en funció dels seus recursos i la seva possible extracció) i per tant el seu equilibri no pot provenir del nou sistema general.
Ni tampoc pot provenir de la lògica anterior, que els feia posicionar en un àmbit de complementarietat determinat dins d’una escala territorial adequada.
L’interès d’aquests territoris o allò, poc, que sigui aprofitable és xuclat pels territoris més potents, ja sigui a nivell de recursos humans, com materials o econòmics, via trasllat a qualsevol part o altre territori del món sense cap nexe territorial. Desarticulació que també es produeix en els territoris de les potents àrees metropolitanes o entorn de les ciutats, però aquí no per desinterès o succió dels recursos, sinó a l’inrevés, per interès oportunista accentuat i abocament dels recursos acceleradament i sense cap planificació ni sostenibilitat prèvia, i on es concentra en forma de conurbació tot el nou potencial econòmic per competir, quantitativament i qualitativament, amb els seus homòlegs mundials.
Davant la impossibilitat d’obtenir l’equilibri necessari a partir del sistema general antic, incapaç de poder-lo procurar, ni tampoc a partir del nou sistema per la seva constant volatilitat i espoli dels territoris menys dotats en favor dels més dotats, només existeix una via. La de generar, dins del territori que es vol dinamitzar, unes noves condicions d’equilibri a partir de la creació d’uns àmbits nous de relació, capaços internament d’establir uns equilibris o estabilitat nous i propis i, externament, procurar una capacitat d’atenuació dels canvis i neutralització de la vulnerabilitat derivada del sistema general que és l’únic capaç de dinamitzar avui, però des de la inestabilitat permanent.
Per tant, la via de futur per als territoris en fallida i que han perdut i perden dinamisme contínuament, passa per generar noves àrees territorials amb més massa (territorial, poblacional i econòmica) i una vocació econòmica capaç de generar noves relacions competitives en el nou sistema, imperant, de model territorial globalitzador.
Per a que aquestes puguin ser viables han de funcionar en unes condicions mínimes d’equilibri per tal de que siguin estables, durables i resistents a les incerteses i variacions es que es fonamenta el nou sistema general. Així i només així, amb l’assoliment de nous equilibris territorials, s’assolirà la dinamització dels territoris, petit o grans, en crisi o sense (avui). Dinamització entesa com a aprofitament equilibrat del territori però atenent a les noves regles del sistema antròpic dominant. Perquè els territoris només es dinamitzen quan les seves tensions o diferències de potencials, que generen els fluxos que són capaços de generar activitat, es troben en un marc territorial en equilibri es a dir que tenen les diferents accions i tensions compensades.
Sense equilibri(s), en les diferents xarxes, en tensió, que sostenen un territori, no es pot produir una dinamització sostenible i per tant durable en el temps.Cercar l’equilibri i, així, buscar i entendre les relacions de les dinàmiques que es produeixen en el conjunt del territori és essencial per a que aquest tingui possibilitats de produir-se com a tal, és a dir de ser un territori viu.
Quatre variables són importants en la determinació d’aquestes noves àrees territorials, que han de substituir a les antigues obsoletes i que han perdut el seu sentit i han quedat des-ubicades en el nou sistema globalitzador: l’extensió territorial òptima, els recursos humans mínims necessaris, les dinàmiques econòmiques que han de constituir els motors per al seu desenvolupament i els factors d’equilibri indispensables o pactes bàsics en els quals es sostindrà el funcionament del territori i que seran garants de la seva sostenibilitat.
Fins ahir l’eficiència d’un territori venia donada pel seu aprofitament i d’aquí en sorgia un determinat poblament que per a ser sostenible cercava una determinada ordenació territorial i urbanística. Avui l’eficiència d’un territori i el seu aprofitament s’ha desvinculat del seu poblament i de la seva ordenació territorial i urbanística.
La sostenibilitat d’un territori, que interessa als seus habitants, doncs i avui ja només es pot assolir a través del seu equilibri, o ordenació territorial, procurada des d’una lògica interna específicament territorial, ja que per a l’aprofitament del territori en qüestió, al sistema dominant globalitzador, no li és necessari aquest equilibri ja que la rapidesa i la productivitat que exigeix no li permeten aquestes col·lateralitats.
I també li interessa, a més, que el territori es trobi en desequilibri, per tal de poder extraure amb més avantatge els recursos que li convenen. La rapidesa o acceleració de l’economia actual s’ha fet representativa en dos sectors estrella, les finances i l’economia digital. I aquesta rapidesa està fent que la política no pugui seguir a l’economia. Per tant, reestructurar o ajustar o esperar que les unitats polítiques actuals puguin fer front a aquests canvis a través de la seva adaptació als mateixos no és possible ni viable, per irreal; uns i altres tempos són per principi diferents i mai es podran conjuntar. Només a nivell econòmic es poden ajustar les necessitats dels territoris a les de l’economia. I, per tant, a nivell polític, només es poden i s’han de crear o beneir els nous àmbits d’economia territorial, o de fluxos econòmics que es permetin entre territoris. Com poden ser per exemple, la figura de les àrees funcionals que la Unió Europea ha començat a reconèixer.
Qualsevol acció, per petita que sigui, que vulgui Dinamitzar el Pirineu, avui ha de passar doncs per atendre o respondre a dos requeriments clars. Primer, ser efectiva a nivell intern del territori en la qual es produeix, aportant quelcom que falti, o reparant un punt o part de la xarxa malmesa i que ha d’ajudar a recuperar (ordenar), a la curta o a la llarga, l’equilibri (ordenació) del territori i per tant a la llarga la seva sostenibilitat. Segon, donar resposta alhora també a un interès o demanda que pugui provenir de l’exterior, concretament de qualsevol de les àrees dominants que el territori té per sobre seu i sota de les quals es troba en relació dependent econòmicament.