Dinamitzar el Pirineu, avui (1)
Plantejar una reflexió sobre dinamitzar el Pirineu, avui, implica reconèixer explícitament que el Pirineu es troba afectat per una sèrie de problemes greus que el desvitalitzen i l’immobilitzen, buidant-lo poc a poc d’activitat humana permanent i sostenible.
Problemes com el despoblament a nivell comarcal i territorial, l’abandonament dels pobles o nuclis habitats a nivell local, una mobilitat restringida, la desaparició de les activitats econòmiques tradicionals i sobretot les centrades en l’aprofitament del territori i medi natural dins del sector primari com l’agricultura, la ramaderia, la silvicultura, la caça i la pesca, la manca d’infraestructures a tots els nivells (des de les viàries fins a les de connexió a Internet, passant per les energètiques), la pèrdua d’equipaments, la pèrdua de diversificació econòmica i el monocultiu del turisme i serveis, la manca d’inversions en un territori enorme, la poca capacitat decisòria a nivell polític....
Però aquests problemes que sofreixen els territoris pirinencs, als dos costats de la serralada, no són específics o exclusius del Pirineu.
I tampoc ho són només dels territoris de muntanya.
Aquests fenòmens estan passant avui també en la major part dels territoris d’Espanya, França, Alemanya o Polònia, per citar alguns dels estats més pròxims i grans, a nivell del continent europeu.
Avui, i des de fa ja una cinquantena d’anys, el procés d’acumulació de la població a l’entorn de les grans ciutats o zones dites urbanes, amb un alt nivell d’urbanització i densitat de població, està en creixement continu i, sembla, que no tingui aturador, si les accions que es fan per corregir la situació no són conscients de quina és realment la qüestió de fons.
Així, per a poder accedir a millors serveis i equipaments, i a un major nombre d’oportunitats de formació i de treball, s’abandonen els territoris allunyats de les ciutats, ja siguin camps o muntanyes, en definitiva les dites àrees rurals.
Però que no són totes sinó, i només, les més allunyades dels centres dinàmics i pols o centres en la nova economia de mercat global actual.
I augmenten les conurbacions urbanes i les dites àrees metropolitanes.
Aquesta n’és l’aparent justificació.
Però aquesta tendència, que s’ha accentuat amb l’acceleració en que es viu dins la societat de consum, de la qual formem part, no ha estat provocada només perquè les rendes siguin més baixes als pobles que no pas a les ciutats i, pel principi dels vasos comunicants i de recerca de l’equilibri, aquests s’anivellen, no.
S’ha donat i es dona un efecte intangible de crida continu, des de les grans conurbacions urbanes, cap a tot el seu entorn i més enllà, que convoquen a la concentració dels recursos humans i econòmics de tot tipus, amb l’excusa de l’eficiència, la productivitat i sobretot la competitivitat amb els altres centres equivalents o superiors a elles, en un marc nou dominant del sistema d’economia de lliure mercat, que en podem dir és el del model territorial globalitzador.
Model territorial globalitzador que està escombrant al model territorial colonitzador, dominant fins a final del segle XX i que s’havia imposat des dels imperis més antics fins als estats colonials o als simples estats que coneixem del segle XX.
El model territorial colonitzador ha consistit bàsicament i de manera molt simplificada en organitzar tot el territori per nuclis o colònies, o àrees productives, extractores i transformadores, tancades i amb una lògica interna pròpia i podríem dir autàrquica, i només en relació d’ascendència o dependència amb d’altres de menors o majors, en funció de la seva escala territorial, fins arribar als límits de l’estat o imperi.
El sistema s’equilibrava necessàriament a partir del seu tancament o acotament, clar i precís, fos a un o diversos nivells: geogràfic, polític, nacional, administratiu, econòmic, social, religiós, cultural ...
Les relacions internacionals eren puntuals i controlades, a nivell significatiu.
Es pot exemplificar amb la visualització de diferents entitats simples, com la casa, el poble, la comarca, la regió i l’estat, a nivell administratiu, per exemple.
La realitat però era més complexa i es sobreposaven altres nivells, ja esmentats, que generaven altres àmbits de relació, interferint-se o no, generant noves entitats, totes elles però identificables amb uns límits clars que les circumscrivien.
El model territorial globalitzador ha suposat un trencament amb el model territorial colonitzador pel fet, no només de que ha situat la interacció a nivell mundial, una escala encara major a la que arribava el model colonitzador, si no que l'ha situat només en aquest nivell.
Les unitats d’actuació territorial que mantenien aquest en una tensió suficient per a la seva dinamització, control i ordenació, s’han vist substituïdes per unes relacions noves d’acció i dominació.
Es tracta d’unes relacions que han deixat de ser tangibles o físiques i ja no passen pel territori, sinó que el depassen, esdevenint plenament intangibles, variables i molt ràpides, en sintonia al mercat econòmic global.
Que ha esdevingut raó primera i darrera dins del nou sistema antròpic, que regeix i justifica qualsevol interacció amb els territoris.