Iniciativa
DDeia Lao-Tse que «el valor d’un acte es jutja per la seva oportunitat».
Han passat 10 anys des que vaig tenir l’honor i el plaer de presentar la ponència inaugural de la 25a Jornada d’Andorra a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu. El títol era, en aquell moment, profètic pel que ha esdevingut després al nostre país: Models esgotats. Nous horitzons.
En aquella exposició feia incís en com el model econòmic gràcies al qual s’havia convertit un país abocat a l’agricultura de supervivència en un paradís comercial de primer ordre mundial s’havia esgotat i que, si no cercàvem nous models productius, el futur pintava realment negre. Aquell futur és avui el present i, per desgràcia, la profecia s’ha complert tot desplegant la cohort de perjudicis que això comporta, i que, fet i fet, incideixen en quelcom essencial: el benestar de la gent.
Per il·lustrar aquest fet que, en general els que gestionen les estructures de poder, ometen o disfressen, quan no ho atribueixen als efectes del món global, només cal fixar-se en l’evolució del PIB andorrà durant els darrers 20 anys. La dècada del 2000 al 2010, aquest indicador va presentar un creixement mitjà fregant el 4%. Del 2010 al 2020 el PIB presenta un decreixement mitjà de l’1%, essent el 2020 l’estrella amb un espectacular cataclisme del 12% negatiu.
Altres indicadors que mostren l’evolució del malalt són la taxa de deute i dèficit públics. En relació amb el PIB, el deute públic a Andorra ha passat del 15% a més del 35%. El dèficit públic ha seguit un idèntic camí passant del 0,6% el 2000 a més del 2,5% ara.
I què té a veure tot aquest numeram amb la profecia que esmentava? Doncs que l’evolució econòmica del país es basa en l’activitat productiva resultant d’un determinat model econòmic. Obvietat més que absoluta. Durant aquests 10 anys transcorreguts, qui havia de cercar els nous horitzons als quals em referia ha fet els ulls grossos sense voler canviar aquell model ja esgotat. I avui les conseqüències les paguem tots. Una altra obvietat com un cabàs.
Per sort, l’esperit d’aquella ponència sembla haver reviscolat. I gràcies a gent emprenedora i amb ganes de canvi es van posant en marxa iniciatives que surten de la cotilla de vendre Duralex. Una d’elles és l’aposta per coordinar activitats que potenciïn la cultura en un entorn de privilegi. A tall d’exemple vull esmentar la iniciativa que està materialitzant una excel·lent empresa andorrana d’organització d’actes amb l’edició del 1r Congrés d’escriptors de novel·les d’espionatge d’Andorra.
Aquest esdeveniment tindrà lloc del 16 al 19 de novembre i posa, ja abans de començar, el nom d’Andorra al cartell cultural internacional en primera línia.
Amb aquest pas endavant cal prendre nota de la magnífica oportunitat que es presenta per tal que, tant la imatge d’Andorra com les estructures tecnològiques lligades als mitjans d’informació de cobertura, aprofitin un dels nínxols productius fins ara inexplorats al país.
Aquest és el tipus d’iniciativa que calia ja fa molts anys. La que obre nous horitzons i canvia paradigmes.
Aquells que van decidir que substituir el sucre, la xocolata i el whisky per la moda homogeneïtzant de Zara, Primark i companyia era la fabulosa idea de canvi, es van equivocar estrepitosament. El temps ho ha corroborat. No van saber escoltar ni veure que altres horitzons eren possibles.
L’enhorabona a aquells que s’atreveixen i que mostren que hi ha una altra manera de treballar per a Andorra. Donen valor a les paraules de Charles Chaplin quan deia: «El món pertany a qui s’atreveix.». Potser encara no és massa tard...