Natalia Mena

Sempre he pensat que a la vida és essencial creure en alguna cosa, perquè la fe en el que sigui pot moure muntanyes i et fa mantenir l’esperança necessària per no engegar-ho tot a rodar i afrontar els avatars que l’existència et tingui preparats, quan aquesta en ocasions se’t fa insuportable.

Segons l’època que et toca viure es professen una mena de creences o unes altres. Actualment assistim a l’auge de l’humanitarisme exacerbat, és a dir, aquesta ideologia de bonisme portada a l’extrem en la qual el cel és blau, els ocells canten, les flors guarneixen els camins, tots som feministes, vegetarians, defensors dels animals, ecologistes, inclusius, integradors i plens d’amor al proïsme. Com ens agrada enganyar-nos. He vist com la gent es baralla a la feina per qui baixa una persiana, famílies enfrontades per herències, matrimonis trencats per infidelitats, amistats que no valen res i solidaritats d’aparador; ens omplin la boca d’una humanitat teòrica, però molt poc portada a la pràctica. Els grans conceptes ens els han venut molt bé, però els petits detalls, aquells que ens fan la vida més agradable sense necessitat de salvar el món estan absolutament en desús.

Sense valors ni virtuts als quals agafar-se, i amb inquisidors com la tecnologia, les xarxes socials i els diners digitals, els déus imperants en aquesta nova fe virtual, com no podia faltar en tota religió que s’apreciï, veiem com els adeptes seguim fidels els dogmes imposats per aquesta nova doctrina.

Sota aquesta perspectiva volem que la mirada idíl·lica que ens hem fabricat sigui traslladable a altres cultures com la xinesa, la russa o l’afgana sense tenir en compte que els seus paràmetres són diametralment oposats als nostres, i que voler imposar la nostra visió del món, per molt fabulosa que ens sembli a nosaltres, no deixa de ser només un angle de la realitat, no tot el seu conjunt. A vegades ens aniria bé fer l’exercici de conèixer, observar i analitzar altres maneres de fer i de ser, per tal d’aprendre a conviure de la millor forma possible amb els que són diferents i no combreguen amb els nostres ideals.

Volem donar lliçons de moral a aquestes societats de les que pràcticament desconeixem la seva idiosincràsia, no entenem res de la seva filosofia, que en moltes ocasions ens sembla grotesca i repugnant, però que és la seva i que té alguna raó de ser; que a nosaltres ens costa d’assimilar, però que ells tenen absolutament interioritzada com a pròpia, i que si no la volen canviar des de dins, com pretenem els de fora aconseguir aquesta transformació? Però novament la supèrbia humana entra en acció per escenificar que sempre hi ha uns que volen imposar-se sobre els altres; l’única diferència és que Occident ho disfressa de democràcia i de bones intencions que ni nosaltres mateixos ens empassem, perquè com sempre succeeix, i això tampoc és cap novetat, som creients de boqueta, però poc practicants. Tots ho sabem, però callem els interessos ocults que hi ha darrere de la intervenció en determinats territoris, mentre ignorem uns altres perquè no posseeixen res que importi a tots aquests bons samaritans de pacotilla.

Un gran exemple d’aquesta prepotència ha estat el fracàs de la guerra de l’Afganistan, que no ha servit de res i després de tants anys de lluita ha tornat al punt de partida, però amb l’agreujant que ara potències com la Xina o Rússia estan disposades a donar suport i reconeixement a aquest règim, de manera que el que s’ha aconseguit és un refús a les polítiques de virtuts universals d’Occident, quedant clar que no son vàlides per a tothom, per molt estupendes que les puguem trobar nosaltres. Continuant amb el nostre cinisme i la nostra hipocresia, allò que fa un mes ens escandalitzava i ens colpia tant, ha deixat d’omplir portades de diaris, tertúlies de ràdio o obrir telenotícies, com si la vida es pogués explicar en 30 segons i amb un enfocament simplista i esbiaixat, i la realitat no fos molt més complexa i polièdrica, que no sempre és fàcil de comprendre.

L’únic recurs que ens queda a aquells que intentem interpretar el que passa en el nostre entorn sense morir de pena és la cultura, l’educació i el respecte. El gran problema de la societat occidental, segons el meu criteri, és que no només ha d’aparentar ser bona, sinó que ha de ser-ho, i ara per ara, de cara a la galeria el teatre està servit, però un cop acaba la funció surt la veritable personalitat i se’ns veu el llautó; perdem tota la credibilitat dels fonaments que defensem, perquè com a bons feligresos d’aquesta nova religió que professem, s’ha de predicar amb l’exemple i en aquest sentit el tema deixa molt a desitjar i ens queda un llarg camí per recórrer. L’armament, el deute universal i l’obsolescència programada són els tres pilars d’aquesta mal entesa prosperitat que volen que ens empassem sense dir ni piu. 

En qualsevol cas, mai deixo de perdre la fe, potser perquè és l’únic antídot que tinc per la meva ànima, i perquè tot i així, també he de confessar que malgrat les febleses que presenta Occident i el seu humanitarisme de moda, em sento molt afortunada i una autèntica privilegiada per haver nascut en aquesta part del planeta, probablement perquè és la que conec i m’ha permès créixer com una persona lliure i plena i això no té preu. És evident que podria ser millor, segur que sí, però també podria ser pitjor, ja que no hi ha res perfecte a la vinya del Senyor, per tant, el temps i la història escriuran la resta.