Eduardo Chillida, escultor espanyol mort al 2002, fou un dels escultors més importants del segle XX. La seva obra i la d'en Miquel Barceló han estat les que més m'han colpit conceptual i artísticament. L'obra de Chillida es troba repartida arreu del món, des de les que es troben davant del mar com a Sant Sebastià, a la montanya com al Japó, com en les principals ciutats com Washington, París, Berlin, o Madrid.

Les seves escultures sempre se situen en una recerca per trobar els espais oberts, per sortir dels museus, amb un intent de prendre el carrer o la natura on estan instal·lades per integrar-se com a part del seu entorn. Per recordar-lo, un bon referent de la seva obra és el Peine de los vientos a Sant Sebastià.

Aquest any Chillida està sent actualitat per dues qüestions ben diferents. D'una banda, el Chillida-Leku, el seu museu instal·lat a Hernani, ha hagut de tancar les portes motivat per un dèficit recurrent que li ha generat unes xifres deficitàries insostenibles per a un projecte privat. Era un jardí de 12 hectàrees amb més de 40 escultures.

D'altra banda, aquest any s'iniciarà un projecte de Chillida inacabat bàsicament per qüestions alienes a l'art. Aquest es realitzarà a Tindaya, una muntanya de 400 metres situada ben a prop del mar, a l'illa de Fuerteventura de les Illes Canàries.

El projecte consisteix en foradar en el cor de la muntanya una cavitat cúbica de més de 40 metres de llarg. Aquest cavitat cúbica sense angles rectes serà la cambra central, tindrà la llum provinent d'unes embocadures superiors situades a la part alta amb les que s'il·luminarà la cambra amb llum natural del sol i la lluna. En aquest hi podrà entrar la gent, després de passar per un passadís de 70 metres de llargada i uns 15 metres d'alçada i amplada.

Resulta estrany com un escultor projecta una obra artística que consisteixi bàsicament en desocupar l'espai. En Chillida resultava tant important l'espai que ocupava l'escultura, com el buit que aquesta mateixa generava. Probablement per això, pretenia cavant i esculpint la pedra de la muntanya, forjar l'obra de la seva vida, una gran escultura per a la tolerància, alliberant l'espai ocult del interior de la muntanya per crear-hi un nou espai.

No sé si seria capaç d'entrar, no tant per la claustrofòbia que un pot sentir en un lloc gran però tancat, ni tampoc per la sensació tant estranya que pot provocar. Senzillament no seria capaç d'entrar per retrobar en aquest buit, la buidor interior que s'arriba a sentir quan ens deixa una persona estimada. És en aquest sentiment de buidor des d'on un aprèn a ser tolerant amb les decisions dels altres i el destí d'un mateix.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.