3 en 1
Davant l’allau de reaccions al voltant de la proclamació del darrer premi Planeta, el guardó literari de major quantia del país veí, i la polèmica que ha suscitat la revelació de la seva triple autoria masculina sota un pseudònim femení, no es pot deixar de recordar el cas, extrem i paradigmàtic, d’un professor de filosofia que es negava a veure els seus alumnes per a no prejutjar-los segons el seu aspecte.
L’home, docent en un liceu del sud de França, arribava a l’aula deu minuts abans per asseure’s de cara a la pissarra. Durant tota la durada de la classe, i enmig d’una certa expectació, seguia donant l’esquena als seus alumnes de forma invariable. Fins i tot esperava que sortissin tots de l’aula abans de marxar-ne. Els seus estudiants s’afanyaven a comentar-ho, entre perplexos i excitats, ja se sap que les novetats sempre ens revitalitzen. De la mateixa manera, els pseudònims s’empren per a garantir aquesta mena de tractament equitatiu que no permetrà la desviació de l’atenció sobre factors secundaris a l’objectiu principal, en el cas del exemple del professor, l’intercanvi entre ments.
En matèria de concurs literari per tant haurien d’evitar en principi que cap idea prèvia sobre un autor contaminés el judici sobre la seva obra. Tant els escriptors com les escriptores els han utilitzat i els segueixen usant per a preservar la seva intimitat, dur una mena de doble vida a l’hora de publicar, és a dir, per a guanyar un espai de llibertat. No obstant, el que per a molts ha estat i és una opció, per moltes grans escriptores del passat va ser pràcticament una obligació si volien arribar al seu públic lector.
La llista és llarga, i el greuge històric que això representa, una pesant llosa. Per a una administració interessada en promocionar les veus femenines, i en especial per a alguns sectors del feminisme, s’ha interpretat aquesta ocultació dels tres guanyadors rere un nom femení, el de Carmen Mola, com una mena d’apropiació per no dir d’usurpació d’uns espais recentment creats per donar visibilitat a les dones escriptores i seguir conquerint el que els ha estat vetat durant segles. No només es tractaria de l’ús del pseudònim, argumenten, perquè aquesta falsa identitat s’ha sostingut en el temps. Fer distinció entre el sexe de les persones, la seva raça, procedència o edat, ha estat i és una eina útil per establir i aplicar regulacions, lleis, compensacions d’ordre social i administratiu. Tanmateix es tracta d’una arma de doble tall, ja que aquesta compartimentació, pot arribar a crear una societat asfixiada i condicionada en excés.
Per dir-ho d’alguna manera no es pot encabir la complexitat de la vida dins un motlle administratiu sense faltar a la realitat d’alguna manera i de retruc empobrir-la. El cas de Carmen Mola acaba essent la revelació d’una revelació: a través d’aquest esdeveniment mediàtic es posa sens dubte de manifest les contradiccions i les limitacions inherents a les polítiques de gènere, també la persistència d’uns prejudicis encara vigents, malgrat els esforços endegats. I tot plegat sembla quelcom d’inaudit si es té en compte les noves disposicions legals pioneres pel que fa als col·lectius englobats sota les sigles LGTBIQ+, i en especial l’aprovació d’una llei Trans, accions que haurien d’aportar una nova mirada més conciliadora si cap sobre l’eterna guerra de sexes, al diluir les fronteres biològiques i oferir a les persones el dret a definir-se com a no binàries. En tot cas aquest gran enrenou provocat per tanta confusió el que farà és incrementar les vendes de l’obra guanyadora, sense cap mena de dubte.