Marc Figueras Pons

Hi ha actors i actrius que només amb la seva presència omplen un escenari o la gran pantalla. Hi ha professionals de la comunicació que produeixen aquest efecte en el seu medi. És el cas del periodista, crític de cinema i el que va conduir durant molts anys el programa de televisió espanyola Días de Cine, Antonio Gasset Dubois. Un programa indispensable dedicat a presentar les noves estrenes i altres notícies del món del cinema. Si a més eren divulgades per un monstre cinèfil i periodístic, en el bon sentit del terme, com fou Antonio Gasset Dubois, el plaer de gaudir d’aquest programa, la delectació anava més enllà. 
Gasset va passar a dirigir i presentar el programa des de 1994 i fins al 20 de desembre de 2007, data en què es va emetre l’últim amb la seva participació. El seu talent es podia notar en la seva manera de fer, caracteritzada sobretot per les seves frases carregades d’un humor molt personal de tall irònic i àcid que a cap dels espectadors deixava indiferent i que des del primer programa es va convertir en la senya d’identitat d’aquest espai. 
L’any 2006, Gasset afirmava que al llarg de la seva vida havia tingut diverses adiccions, éssent una de les principals l’humor. Aquesta l’havia salvat de grans catàstrofes. Això, unit a certa sornegueria i mala llet pròpies d’ell, el varen portar a fer aquells comentaris en el programa fins que va poder comprovar que feien gràcia a la gent. Aleshores va pensar, doncs aniré dient una xorrada sempre que pugui. Sempre espontànies. En 12 anys que portava fent entradetes, mai havia dedicat més de cinc minuts per pensar el que anava a dir. Deia que la prova és que algunes d’elles són una bajanada enorme. Durant la dècada dels anys 70 i principis del 80 va participar en algunes pel·lícules com actor,  guionista i director. El 9 de novembre de 1989, Gasset va ésser a Berlín per cobrir la notícia de la caiguda del mur pel programa Informe Semanal, programa del que va arribar a ocupar el càrrec de sotsdirector. Va confessar als mitjans que mai s’hauria arribat a imaginar que s’enamorés de la ciutat, d’una berlinesa i que acabaria formant una família per establir-se a la capital alemanya, tot i que finalment va viure a cavall entre Madrid i Berlín. 
Durant la seva etapa Días de Cine va rebre diversos premis en reconeixement a la seva vàlua. Crec que la seva experiència des de la direcció o com a guionista fou insuficient. Potser m’equivoco en recordar les paraules del crític de cinema i professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, Sergi Sánches, publicades a Dorèencasa de la Filmoteca Española, on afirmava que Gasset no es va arribar a convertir en director com a consequència d’una inestabilitat d’ànim que el feia el candidat perfecte per abandonar el seu propi rodatge en el moment més inesperat. Com a director i guionista, Gasset va dirigir el curtmetratge titulat Los hábitos del incendiario a l’any 1970 en blanc i negre. 
En aquell temps d’un règim franquista a les últimes, però sens dubte encara nociu per la societat espanyola, aquest tipus de projectes només es podien dur a terme gràcies a la lluita de persones que com Gasset creien en el seu somni, i el que es més important, lluitar per dur-lo a terme. El passat dia 29 de setembre a Madrid, Antonio Gasset Dubois ens va deixar víctima d’una malaltia que no va superar i que va acabar amb la seva vida a l’edat de 75 anys. Si bé mai vaig tenir el plaer de fer un cafè i parlar una estona amb aquest gran amant del cinema, la seva peculiar forma de conduïr el programa Días de Cine, i sobretot, la seva trajectòria professional i aportació a aquest espai televisiu en forma de les seves peculiars entradetes, m’han motivat a escriure aquest artícle d’opinió en honor a la seva persona i memòria. Gràcies Antonio perquè vas fer per mi que el Días de Cine de la teva etapa fos l’únic programa en el que desitjava que el presentador, és a dir, tu, donés pas a la publicitat per gaudir d’una mostra breu del teu enginy, abans de suportar la tortura dels anuncis desgana. Frases breus però colpidores que et feien pensar i t’arrencaven un somriure franc i espontàni. Diuen que el breu, dues vegades bo. Hi ha tants gustos com colors o models de cotxes però el que és segur és que les seves entradetes no van deixar ni deixeran a ningú indiferent.  Gasset es considerava una barreja total, farsant en tot, de periodista, crític o presentador. En realitat es considerava un divulgador del cinema. Cinema que tant va estimar. A continuació, una petita mostre d’algunes d’aquestes perles que ens va regalar. Antonio, descansa en pau.  
–«Arriba el moment de la publicitat. Gaudiu del cinema si podeu. Si nó, també teniu la música, la literatura o inclús la història, a no ser que volgueu ser president del govern. 
–«El millor del Festival de Venècia? La meva acompanyant. Per desgràcia està enamorada d’un altre».              
–«Bona nit a tothom,però abans de acomiadar-nos, un consell: no us drogueu, ja que la ingesta d’aquestes substàncies pot produir al·lucinacions indesitjables. L’altre dia, un amic meu va prendre certa pindola i va creure veure a George Bush llegint un llibre». 
–«Ha arribat la pausa, recordeu la necessitat de fer la declaració de la renda i teniu en compte que gairbé tot allò que fa la felicitat no desgrava però sempre queda el consol de comportar-se com a bons ciutadans. No segueixo perquè em començarà a créixer el nas».