Mythos
Marco Tulio Cicerón va dir: «Errar és propi de qualsevol home, però només de l’ignorant ho és perseverar en l’error».
Aquests dies el nom de Pandora circula de boca en boca i apareix als mitjans de comunicació amb insistència, mentre alguns, fins ara emparats en la foscor de l’anonimat, giren el cap i miren, amb cara desencaixada i atemorits, si algú els persegueix per passar comptes.
La història explica que Zeus, per a venjar-se de Prometeu, que havia robat el foc, donant-lo als humans, va ordenar a Hefest que modelés una imatge d’argila amb figura d’una bella donzella, semblant a les deesses immortals, i li infongués vida. Així nasqué Pandora, que va ser presentada a Epimeteu, germà de Prometeu, amb qui es va casar.
Com a regal de noces, Pandora va rebre dels déus un misteriós pithos, una gerra –actualment una caixa–, amb instruccions de no obrir-la mai en cap concepte.
Els déus havien atorgat a Pandora, a més de totes les gràcies i desgràcies, una extrema curiositat, per la qual cosa, a la primera oportunitat, va decidir obrir la gerra per veure què hi havia a dins. En obrir-la, van escapar del seu interior tots els mals del món que els déus havien ficat dins per a castigar els humans.
Quan va poder tancar-la, només quedava en el fons Elpis, l’esperit de l’esperança, l’únic bé que els déus havien dipositat en ella. D’aquesta història va sorgir l’expressió «L’esperança és l’últim que es perd», i és el clau roent al qual tots ens aferrem quan tot es fon al negre més fosc.
Avui dia, «obrir una caixa de Pandora» significa dur a terme una acció que pot portar conseqüències catastròfiques d’incalculable perjudici. Els déus als quals es refereix el mite de Pandora tenien llur morada al mont Olimp, envoltat de muntanyes extraordinàries. Un enclavament màgic, paradisíac, on gaudien de la vida de déus tot manegant l’esdevenir dels homes, insignificants joguines dels seus capricis.
Perquè tots ens entenguem, l’enveja de qualsevol mortal.
Extrapolant aquest mite al moment actual, el paral·lelisme entre com els humans van caure en desgràcia a ulls dels déus de l’Olimp i com Andorra ha caigut en desgràcia a ulls de qui mana al món, els corruptes déus contemporanis, és més que evident.
Una Andorra on els mortals es podien sentir com a déus en un Olimp objecte d’enveja arreu, s’ha convertit en un Hades on les misèries humanes s’escampen sense aturador dia rere dia. Només cal parar ulls i orelles i tothom sabrà de què parlem.
No hi ha dia que no ens trobem de cara amb aquesta neguitosa realitat que transforma a poc a poc la vida de la gent i que està, fins i tot, acabant amb aquell únic bé que els déus van deixar a la caixa: l’esperança.
Els pocs elegits com a pròcers del nostre Olimp particular es tanquen cada dia més als seus palaus de cristall on maneguen l’esdevenir dels pobres mortals a cop de dictats autoritaris sense possibilitat d’esmena. Entre llur ignorància i les imposicions dels que realment manen al món, fan i desfan a la seva conveniència només mirant de preservar els seus estatus de magnificència als quals han accedit per gràcia del mandat del poble, però al que ara, un cop ben apoltronats, ni tan sols escolten. D’això se’n diu menyspreu, i és un dels mals que també va sortir de la caixa.
No podem tornar enrere per evitar que algú, en algun moment, obrís la caixa de Pandora que avui ens fa tant de mal al nostre Olimp, però sí que podem fer que els pocs mortals que es creuen déus baixin dels núvols i treballin amb la resta per tal de reconstruir el nostre paradís.
Evitem que la dita de Sèneca es faci crua realitat quan diu: «Quan s’està enmig de les adversitats ja és tard per a ser caut».