Dataísme
Els adeptes a les xarxes socials han vist aquest passat dilluns com Facebook, Instagram i WhatsApp, els han abandonat durant unes hores a causa d’una avaria. Aquesta greu incidència s’ha produït curiosament quan les companyies de Mark Zuckerberg viuen un moment especialment delicat arrel de les declaracions d’una ex-empleada, l’enginyera informàtica Frances Haugen que va filtrar documents que han donat lloc a les darreres exclusives del Wall Street Journal, al voltant de l’afany pecuniari i en general de la manca d’ètica en la gestió de les tecnològiques. Segons aquestes informacions aquestes empreses promouen a través dels seus algoritmes l’odi, el suïcidi i permeten altres comportaments nocius com ara la manipulació electoral. Queda lluny el caràcter progressista i de tarannà social que pretenien ostentar en un inici. Alguns dels escàndols i les picabaralles judicials que venen protagonitzant també tenen a veure amb la seva voluntat d’aconseguir un monopoli en el seu sector que els permetria satisfer el seu desig d’abastar totes les dades possibles sobre un i cadascú de nosaltres mentre ens submergeixen en la dispersió, perquè tal com apunta el filòsof i sanscritista Juan Arnau ens han dut a viure a l’era de la distracció, promoguda per la fragmentació constant de la nostra atenció, un fet que ens allunya de la consciència plena. Tot aquest enrenou no acaba comportant però que la fascinació per la nova forma de pensament basada en les dades i el seu flux, anomenada dataísme, mostri signes d’esgotament. El terme dataísme va ser encunyat pel periodista David Brooks, en un article seu publicat en el New York Times el 2013, per a definir una mena d’ideologia o convicció que atorga un paper preeminent a les dades i als seus algoritmes. Els seus principis fonamentals són la defensa del flux de dades i la liberalització d’aquesta massa ingent d’informació recol·lectada per damunt altres consideracions. Entre els seus detractors hi trobem al filòsof alemany d’origen coreà Byung-Chul Han, aquest afirma amb rotunditat que el dataísme és en realitat una forma pornogràfica de coneixement que anul·la el pensament. I compara l’entronització del Big data amb la que va patir la Deessa Raó en èpoques passades, i ens descriu aquest fenomen pretèrit com a font de legions de prosèlits convençuts, de grans descobriments, però alhora també de desastres a causa de la inexacta digestió del significat de la ciència. Podríem dir gairebé el mateix del dataísme, ja que se’ns presenta com la solució fàcil per a tot. Pretén tenir respostes per a qualsevol interrogant tot elevant els algoritmes a l’alçada més inefable, com si d’una religió es tractés. Les ments visionàries de Silicon Valley, privilegiades en un sentit tècnic cal reconèixer-ho, semblaria tanmateix que han sucumbit a una por existencial i no en són del tot conscients. Aquesta tindria a veure en primer lloc amb la impossibilitat de control total sobre la natura, que veuen com l’enemic a batre, en una mena de competició extrema, i en segon terme, en un grau més íntim, dormita el seu temor, ben comprensible per altra part, de la seva pròpia finitud com a éssers humans. El seu projecte seria doncs alliberar-se d’aquestes pors pagant el peatge d’un malson, el d’una societat de control, el capitalisme vigilant, tal com ho defineix l’escriptora i psicòloga social Shoshana Zuboff. Sigui com sigui, confondre el mitjà, o sigui la tecnologia, amb un fi en ell mateix, se’ns apareix com un despropòsit que malgrat engrossir algunes butxaques, a nosaltres no ens redimirà de res.