Francesc Guillaumet Periodista

Divendres passat va fer quatre anys de l’1-O del 2017, una data que l’any passat gairebé no es va celebrar a causa de la pandèmia però que enguany ha tornat a emergir amb tota la seva força. Aquell dia (o més ben dit, des d’aquella matinada) milers de persones van fer guàrdia per protegir els col·legis electorals on s’havia de votar l’endemà. Jo m’hi vaig sumar cap a quarts de sis del matí, dormint molt poques hores, perquè el dia abans, o més ben dit, la matinada abans, havia arribat del bateig del meu nebot. Com que la festa s’allargava més del compte cap a les tres del matí vaig optar per anar a dormir unes hores per anar a viure la jornada (fins que l’altra jornada, la periodística, m’ho permetés) a les portes de l’Escola Pia de Balaguer.
Quan vaig arribar vaig trobar-m’hi molts amics, coneguts i saludats. Durant una bona estona vam fer petar la xerrada. Fins i tot m’hi vaig trobar el meu informàtic, una persona que treballa un munt d’hores i que em va confessar que estava disposat a solucionar qualsevol incidència que es produís amb l’internet (que durant el dia es va produir durant diverses vegades). Tot i que no tenia ordres d’anar-hi fins més tard, el fotògraf del meu diari també es passejava per la zona. De fet, a les cinc del matí ja m’enviava missatges amb fotografies de l’ambient que hi havia davant del col·legi electoral. Com dic, m’hi vaig trobar molts amics i coneguts a les portes del lloc on em tocava votar. Poc a poc s’anava fent de dia i anàvem fent petar la xerrada atents a les informacions que anaven apareixent pels nostres mòbils. Poc després de les vuit del matí, el Salvador, un company amb el que havíem compartit molts partits de bàsquet i anades i vingudes a Andorra per jugar contra l’equip juvenil del Principat, em va venir a buscar. –Mira Francesc, han decretat el cens universal! En aquell moment vaig ser conscient que la cosa es podia complicar (i molt) perquè si el Govern havia disposat que es pogués votar en qualsevol col·legi de qualsevol poble s’estés o no empadronat allí és perquè ja tenien notícies que les coses podien anar maldades. 
El moment àlgid, però, va ser l’arribada de les urnes. Entre la multitud van aparèixer portades per dos dones. Les coneixia de vista i sabia qui eren si bé segurament no havíem intercanviat mai cap paraula, coses que passen als pobles grans com el meu (Balaguer). Com era d’esperar, l’aplaudiment va ser general i l’emoció, també. Durant tot l’estiu, i segurament de molt abans, els serveis secrets espanyols i la policia les van estar buscant per tot arreu. No les van trobar perquè les havien portat voluntaris des de la Catalunya Nord (un hoteler de Prada de Conflent em va explicar un any després on les havien distribuït) i les havien guardat com un secret d’estat. A casa seva, als seus cotxes, als garatges, entre matolls, enmig d’uns arbres. En definitiva, que va ser un èxit. Una ciutadania empoderada arran d’una idea noble, la de poder votar sobre la independència de Catalunya (independentment del resultat) va ser capaç de burlar un tot un Estat que es negava rotundament a què hi hagués aquella votació.
A partir de les nou del matí, però, van començar els problemes. Jo ja no era davant del Col·legi Electoral com a ciutadà sinó (en aquell moment) com a redactor en cap d’un diari i responsable de l’operatiu periodístic de la jornada. No puc dir de guàrdia perquè aquell dia vam treballar tots i totes. Una fotògrafa em va trucar espantada. Em deia que a Artesa de Lleida hi havia hagut càrregues de la Guàrdia Civil i que hi havia algun ferit. Una mica més tard va tornar a sonar el telèfon (jo ja era a la redacció). Una altra fotògrafa m’explicava que al CAP del barri de Cappont de Lleida passava tres quarts del mateix. Mentrestant, per televisió sortia l’Enric Millo. Sense immutar-se deia que la policia estava treballant per salvaguardar les llibertats de tothom o alguna cosa per l’estil. Mentre deia això els ferits ja es comptaven per centenars. I no per haver trencat vidres en una manifestació o haver cremat contenidors o provocat les forces de l’ordre, no. Perquè això encara tindria una explicació. Es comptaven per centenars perquè volien votar i no estaven disposats a què se’ls hi pogués privar per la força. Hores més tard a Lleida encara vam tenir un altre ensurt. Una persona que estava intentant votar va patir una aturada cardiorespiratòria durant les càrregues però l’operatiu no es va aturar. Va continuar. 
Al migdia es van aturar les garrotades. Es diu, sotto vocce, que algú va trucar a Rajoy. Potser algú d’Europa. Algun dia se sabrà. El que està clar és que les imatges de la policia estomacant gent indefensa que només volia posar una papereta a l’urna es van fer virals i ja corrien pel món sencer. Tot i aturar-se, però, el mal ja estava fet i és d’esperar que la persona que va ordenar les càrregues algun dia hagi de seure davant del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Aquell dia van ser molts els líders mundials que es van posar les mans al cap pel que estava passant a Espanya (en aquest cas a Catalunya). En recordo dos de manera molt directa. El líder dels laboristes britànics, Jeremy Corbyn, i el president de l’SPD d’Andorra i excap de Govern Jaume Bartumeu. Personalment sempre els estaré agraït que sortissin a condemnar aquella barbàrie perquè del que es tractava és de condemnar la violència contra gent indefensa que només portava un vot a la mà. Torno al 2021. Dissabte passat vaig coincidir amb l’exconseller Josep Rull en la presentació d’un llibre. Li vaig preguntar per la independència de Catalunya. Em va dir que tard o d’hora arribarà. I jo, que no sé si arribarà o no o si serà aviat o d’aquí 300 anys, del que sí estic convençut és que si un dia es fa possible l’1-0 serà la data fundacional de la República Catalana. D’això no en tinc cap dubte.