Dia internacional de la gent gran
És interessant recordar les característiques més importants del nostre col·lectiu. Som un grup poc cohesionat socialment, amb gran diversitat de necessitats, però que majoritàriament són problemes econòmics, de salut i de solitud. Col·lectiu molt llaminer per ser «grup diana» en les confrontacions polítiques, en campanyes electorals, amb promeses abundoses i banys de calaix després de les eleccions.
Som un col·lectiu cada vegada més nombrós, poc reivindicatiu, amable i fàcil de acontentar. Integrat plenament en la societat de les persones actives laboralment ( quina família no té, ha tingut o tindrà un ancià a casa seva o a una residència geriàtrica?). Les instàncies decisòries saben que no existeixen sindicats de vells, que difícilment anirem a una manifestació, i, per aquesta raó tenen la capacitat formidable de prometre, de jurar per tots els sants, i de no complir després.
A Andorra no som diferents. Tenim els mateixos problemes que arreu, agreujats, pot ser, per les condicions físiques del país, climatològiques, i de nivell de vida. No ens hem d’enganyar, avancem massa a poc a poc. No és qüestió de palmades a l’esquena, d’ajuts (molts a renovar cada any), de targeta magna per la gratuïtat del transport públic. Una societat rica, com la nostra, i suposadament avançada (estem al rovell d’Europa), té, segurament, dos indicadors que demostren on està el país vis a vis dels altres països europeus: la situació socio-econòmica de la dona i la situació socio-econòmica de la gent gran resident.
Dels convidats a la Comissió d’estudi per la reforma de les pensions, organitzada pel Consell General, tots els convidats, experts reconeguts de França i Espanya, han constatat, bàsicament dos punts: el baix nivell de cotitzacions i el baix nivell de les pensions, sobre tot en relació al nivell mínim de subsistència.
Pot ser, a vegades ho penso, és un brindis al sol fer articles, celebrar el Dia Internacional de la gent gra, acceptar entrevistes, etc. Un parell de dies més tard ningú se’n recorda. N’hi ha notícies més fresques. Què pesats que són els vells!. La caritat, el voluntariat, el respecte, la bona voluntat, són d’agrair. Però la justícia ha d’estar per sobre.
Tots hem sigut joves i hem arribat a vells. Cada vegada serem més. Crear eines d’estalvi, evitar el frau en els salaris no declarats a la seguretat social, afavorir una correlació acceptable entre el salari mínim i el salari mitjà (el famós 60%) són camins per buscar que els treballadors actualment actius tinguin, quan arribin, una pensió digna. I pels que ja jubilats, no tenen cap altre ingrés que la seva pensió (més la degradació física, els problemes de salut i la solitud), recordar que som un país ric i que una part important d’aquesta riquesa, va ser creada per nosaltres els ara vells.