Incongruències
No sé si, llevat de mi, algú més del grup se’n recordarà.
En la meva antiga faceta de captador d’imatges, veig, com si fos ahir, quan cursàvem el batxillerat, un grupet de nosaltres a l’extrem menys concorregut del pati, arropenjats uns, asseguts els altres, a les estructures monolítiques i inoportunes que feien de claraboies per portar una mica de claror al pati interior, allí on ens hi aviaven els dies rúfols de pluja o de neu.
Tinc força a prop, doncs, una companya i un company, conversant vehementment.
–Una dona que no es vegi preparada per ser mare no ho ha de ser.
–...Podria deixar la criatura en adopció. –Incidí el noi.
–No! –Així escanyava tota mena de dubte la jove–. Seria infringir-li un sofriment innecessari que no es mereix.
La vida traeix i, com en totes les vides, els llegats d’aquests dos companys d’estudis conjugaran llums i ombres, i deixaran en herència no pas precisament la millor Andorra que havíem imaginat, després de tants progressos promesos, sinó la que finalment fou possible, i encara molt menys la que realment jo desitjava construir. Per llegar-la a les futures generacions. No pas per a un gaudi privat amb objectius finalistes.
Llogarets i nuclis poblacionals dimensionats, com avui en serien exemple Bilbao, Oslo o Zuric; zones d’ús estrictament industrial, compactades, en cada parròquia, apartades de les zones residencials i amagades a l’ull aliè; descentralització administrativa acordada amb el Govern en benefici de les parròquies, sense duplicitat de competències, i amb una política d’habitatge oficial, garant dels bons usos del mercat; estricta legislació en urbanisme, ús de materials vinculats a l’alta muntanya i limitació en l’alçada dels immobles; activació permanent de l’economia amb l’impuls de la indústria no contaminant; formació professional vinculada a les necessitats canviants del mercat laboral...
Som al col·legi de les nostres vides, en els seus millors anys de pedagogia salesiana i d’activisme andorrà, però en cap de les intervencions es pararà compte a l’humanisme cristià.
En realitat no hi ha acompanyament. No recordo que hi hagués tampoc cap mena de compassió.
Era com si, a través i a partir d’aquella conversa, el desig per defensar la vida dels més vulnerables s’equiparés a una simple dèria del catolicisme. Quan en realitat és un compromís transversal que entrellaça persones agnòstiques i fidels de qualsevol confessió. Era i és, aquesta, l’etiqueta que amb el pas del temps s’ha anat engrandint i fent cada cop més feixuga. No seré jo prou capaç de fer explícita la decepció que em causa la mala fama que les societats modernes apliquen malintencionadament a accions de reflexió, d’ajuda i d’acompanyament que pretenen fer possible salvar una vida. Sempre que la vida, òbviament, es pugui obrir pas amb la qualitat necessària. Pensant en la mare. Pensant en el seu context social i econòmic. Pensant en el futur nadó.
Hauria de ser una responsabilitat social col·lectiva reconèixer que poder néixer és per damunt de tot un dret i que interrompre voluntàriament un embaràs esdevé, en els supòsits consensuats i prèviament establerts, un repte a afrontar.
El pas dels anys m’ha confirmat que la sorpresa inicial que em provocaren les paraules de l’amiga d’estudis algun dia la descriuria tristament com un episodi no resolt de ressentiment. Ressentiment d’una jove contra les societats de base cristiana, com si tot estigués procurat i pensat per fer mal a les dones, per pervertir la sort immensa que tenen de poder dur vida al món.
Que no era, ni mai no ho havíem considerat, una obligació esdevenir mare –o pare–, tots els de la colla ho teníem clar. Vivíem un moment en què el món se’ns oferia com una oportunitat, en una accepció probablement força ingènua, però molt més amable que no ho és ara. I que –ja ho podem dir– mai més no tornarà a ser. I teníem interioritzat què s’esperava de nosaltres: responsabilitat i compromís. Amb les adversitats dels altres i amb les pròpies.
«És lícit emborratxar els ilotes per curar de l’embriaguesa els nobles». Sentència de Charles Baudelaire (1821-1867), recollida a Escritos sobre literatura, en l’exhaustiva edició de Carlos Pujol (1984), que em permet assedegar-me de l’escomesa cíclica de la vida. De la lluita de classes impossible. Del desig inherent de tota persona de prosperar. De gaudir de llibertat. I, tot sigui dit, de les ànsies d’impedir-ho dels més benestants. Per por. Per por de matinar. Per por de perdre la seva quota de poder.
Per la seva banda, el reconegut revolucionari alemany Karl Marx (1818-1883) dictaminà en un dels seus apunts que «la realitat social és la que determina la consciència dels homes». I, avui, la consciència general dur a empetitir i a extingir la influència d’Europa en el món i, especialment, la seva petja cristiana. Aquesta és la realitat.
A nivell estratègic, les elits del món ens mantenen embadalits amb crisis humanitàries, alimentàries, energètiques i mediambientals. Si bé podrien treballar de valent per corregir-les, prefereixen poder-nos enfrontar i dividir per així, mentrestant, decidir i escriure el nostre destí i el de milions de persones.
La majoria de nosaltres serem oblidats poc després de morir –només serem recordats en cercles íntims–, especialment si vam viure contra els que s’esplaien millor amb l’Estat fallit o directament sense Estat, perquè per a ells ha estat viure al paradís, encara que el seu jardí s’hagi anat convertint en bressol d’abusos i de corrupteles. O justament per això.
No compraria mai la necessitat de voler ser capital d’algun lloc més gran que no fos el cor sa de cadascun de nosaltres. N’hauríem de tenir prou de ser capitals a casa nostra, capitals a cada parròquia i un sol capital humà al nostre immens país.
En una habitació a les fosques, tots som iguals. Un cop acabada la guerra, tots som generals.
No som el que dicta el nostre llinatge. Som el que dicta el nostre interior.