Replantejaments
Deia l’erudit Benjamin Franklin: «No canviïs la salut per la riquesa, ni la llibertat pel poder».
Un replantejament és l’acte i la conseqüència de replantejar. Aquest verb es refereix a plantejar novament algun tema, modificant unes certes qüestions.
El replantejament consisteix a canviar alguna cosa que havia estat plantejada o realitzada amb anterioritat. En general, un replantejament es realitza quan els resultats de la cosa plantejada demostren ser ineficaços o insuficients.
És un fet incontestable, que succeeix a la vida de qualsevol, replantejar-se des de les més petites coses quotidianes fins al sentit sencer de la seva vida. I si això forma part de l’esdevenir personal de cada individu... No és evident que també ho ha de ser de la vida pública?
A Andorra està clar que cal replantejar-se moltes de les actuacions que els governants han implantat en el funcionament de la societat, en la vida pública que esmentava, moltes vegades de manera unilateral i sense consultar als ciutadans. D’això se’n diu imposar. I cal fer aquest acte de revisió perquè cada dia que passa semblen consolidar-se unes maneres de fer que només tenen en consideració allò que beneficia a uns pocs, en detriment d’allò que la gent, el poble, necessita de manera peremptòria.
Cal recuperar del record d’estudiants la famosa piràmide de Maslow sobre la jerarquia de les necessitats humanes. I cal recuperar-la perquè algú, en aquest nostre petit país, sembla haver-la invertit a la seva conveniència. En la seva posició normal, a la base d’aquesta jerarquia estan les necessitats de supervivència, i tothom pot comprovar que la supervivència sí que hi és, però tot allò que la fa possible cada cop és més exigu. Ara el que preval és la prepotència de la imatge, encara que siguin només fum de màrqueting. Cada dia és més difícil poder viure en bones condicions, fet del qual deriven tota una sèrie d’efectes que, fins ara, eren absolutament desconeguts o testimonials a Andorra: inseguretat ciutadana, degradació dels lligams socials, destrucció del teixit productiu, dificultats extraordinàries per a accedir a un habitatge digne, i tot allò que està en boca de la gent a cada ocasió que es presenta per a poder-ho expressar.
Cal un replantejament molt seriós sobre com es vol definir un futur que, a hores d’ara ja se’ns està menjant sense miraments. I això no passa per donar una imatge del que realment no és, ni per fer volar coloms de tota mena, ni en fer propostes dignes de guió de ciència-ficció, ni en viatjar a l’altra punta del món a cantar unes excel·lències inexistents a casa, ni a donar receptes per curar els mals d’altres quan aquí ni tan sols sabem on està el receptari. D’això diuen en castellà que recetas vendo que para mí no tengo.
Cal un replantejament profund de la manera de fer en la qual la política sigui realment una eina al servei dels ciutadans, d’aquells que voten, i no un instrument de satisfacció dels capricis d’uns pocs que, a més a més, els enriqueix de manera ominosa.
Cal un replantejament que ens permeti recuperar l’ethos que ens havia fet ser referència davant dels que avui ens estan diluint en un món global que ens porta a la desaparició com a element diferencial.
I, sobretot, cal tenir molt present el què deia el filòsof Heràclit d’Efes: «Tot canvia, res és». Però el canvi, el que depèn de nosaltres, ha de ser a millor, mai a pitjor. I en això, Franklin era un savi.