Francesc Guillaumet Periodista

Quan l’alcalde de Balaguer em va explicar aquest estiu que se n’anava a l’Alguer amb la Colla Gegantera vaig estar a punt de dir-li si m’hi feien un lloc. Més que res perquè Balaguer, que és el meu poble, està agermanat amb la ciutat sarda des dels anys 80 i sempre hi ha hagut una relació fluïda entre les dos ciutats. Si hi hagués anat m’hauria trobat de ple amb la notícia i hauria pogut enviar cròniques des del lloc mateix on es produïa, que en aquest cas no ha estat tant la Trobada d’Adifolk sobre cultura catalana sinó la detenció (i posterior alliberament) del president Puigdemont.

Doncs sí, l’Alguer ha estat notícia i s’ha col·locat a les portades dels principals diaris i en el prime time dels informatius per una història ja coneguda però que cal tornar a relatar per posar-hi context. El president Puigdemont (qui ha ostentat aquest càrrec sempre té aquest tractament, de la mateixa manera que el tenen Pujol, Maragall, Montilla i Mas) va aterrar a l’Alguer dijous passat a primera hora de la nit. A l’aeroport l’esperaven policies de paisà (els carrabinieri) per detenir-lo. I és que li van dir que hi havia una ordre de recerca i detenció contra ell. La confusió va ser majúscula durant les primeres hores. A priori se sabia, perquè així ho va comunicar l’Advocacia de l’Estat al Tribunal General de Justícia de la Unió Europea, que l’euroordre que havia cursat fa anys el jutge Llarena estava suspesa. Però pel que sembla no ho estava tant perquè alguna alarma va saltar perquè es procedís a l’arrest. L’endemà fonts del Tribunal Suprem van confirmar que l’euroordre no estava en cap cas suspesa i que, en tot cas, hi havia països que sí que la tenien cancel·lada, com és el cas de Bèlgica o França. Això últim ja no sé si ho va dir el Suprem o alguna altra font. Tornem a posar context. El juliol de l’any passat el Tribunal General de Justícia de la Unió Europea va decidir retirar la immunitat a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Al·legava que mentre resolia el fons de la qüestió no calia res més perquè les euroordres que s’havien cursat contra ells ja no estaven actives. Només en cas que se’ls detingués en algun país (tots tres són eurodiputats) es podria procedir a demanar mesures cautelars per protegir la seva immunitat parlamentària. 

La pregunta que cal fer-se en aquests moments és per què l’Advocacia de l’Estat va comunicar a Brussel·les que l’euroordre per detenir Puigdemont estava suspesa quan realment el Suprem assegura que no ho està. Aquesta disfunció entre el poder executiu i el judicial caldrà estudiar-la a fons perquè, a més, és matèria d’investigació periodística. Us imagineu que a requeriment europeu el Govern d’Andorra digui una cosa i el Tribunal de Corts una altra? Doncs la mateix cara de sorpresa posem alguns quan analitzem a fons la qüestió de la qual parlo en aquest article. Però tornem al principi. Puigdemont arriba a l’Alguer per participar a la Trobada de l’Adifolk, se’l deté i 20 hores després se l’allibera. La jutge de Sardenya que s’encarrega del cas no dicta cap mesura cautelar i fa notar que té tota la immunitat «intacta» per viatjar per anar als plens del Parlament Europeu que vulgui. També fa notar que les euroordres estan suspeses (oh, sorpresa, perquè pel que sembla pel Tribunal Suprem, no) i el cita a declarar el 4 d’octubre. A partir d’aquí la jutgessa decidirà si arxiva el cas o si obre un procediment d’extradició, que podria acabar com a Alemanya, concedint-lo només per uns càrrecs i no per uns altres (per això el jutge Llarena la va retirar) o si decideix no autoritzar-la. És evident que ara s’obre una batalla jurídica al més alt nivell que donarà molta matèria als manuals de dret europeu.

Com acabarà tot plegat no ho sé. El cas és que algú hauria d’entendre que el conflicte polític que planteja Catalunya difícilment se solucionarà sense una amnistia perquè puguin tornar els exiliats i sense un referèndum perquè es pugui votar si es vol ser estat o no (tant legítima és una cosa com l’altra). A ningú se li escapa, també, que la detenció complica l’incipient procés de diàleg entre els governs de Catalunya i d’Espanya. Qui sap si també els pressupostos. Qui hi guanya en tot plegat? Claríssimament els qui des d’una banda i de l’altra no estan d’acord amb aquest procés de diàleg on el programa de màxims (amnistia i autodeterminació) ja s’ha dit d’entrada que no és possible dur-lo a la pràctica. D’altra banda és evident que la detenció de Puigdemont a l’Alguer ha tornat a posar el cas català sobre la taula de les principals cancelleries. I és que per bé o per mal els diaris de tot arreu n’han tornat a parlar i d’una manera o altra això serveix per convertir Catalunya en un subjecte polític. En aquest cas, a més, ha passat en una ciutat italiana de Sardenya on s’hi parla català des que el rei Pere el Cerimoniós va conquerir l’illa i on encara hi ha un fort sentiment de pertinença a una comunitat cultural i lingüística comuna. Perquè és precisament allí on es va detenir Puigdemont i on va viatjar també el president Aragonès per donar-li suport. És a dir, que qui va idear la jugada (si és que algú ho va fer) podria ben ser que aconseguís l’efecte contrari del que va pensar per la potència de les imatges que s’han enviat al món. O potser no, perquè en aquest joc de miralls que s’ha creat arran d’aquesta estranya detenció, amb un govern que assegura que no en sabia res, una justícia que se’n reivindica autora i un entramat legal europeu que donava per fet que l’arrest ja no era possible, és possible que no arribem a saber mai què va passar i per què. Ves que no tingui a veure amb les raons d’estat.