Orfes i dissidents
Tothom recordarà el cas de la parella italiana que l’any passat, durant el confinament, va ser rescatada a la mediterrània després d’haver-s’hi perdut. L’objectiu de la seva travessa era el de trobar la fi del món i demostrar així que la terra és plana. El moviment terraplanista, en augment, no és sinó una mostra d’una deriva preocupant que beu en les teories de la conspiració i s’inscriu en l’àmbit del negacionisme. Només cal llegir les pintoresques teories que enarboren gran part dels seus defensors, per fer-nos una idea, la terra, plana, estaria coberta per una cúpula com a la pel·lícula El show de Truman. L’alè enrarit del negacionisme batega però en tots els àmbits, en el científic, en el polític, i també en el sanitari. La pandèmia ha atorgat a aquest darrer un protagonisme cabdal i no ha deixat d’acaparar capçaleres arreu del món. Aquests dies és notícia per exemple la negativa dels pares a portar als seus fills a l’escola si aquests són obligats a dur mascareta. Segons alguns autors el negacionisme s’ha anat estenent gràcies a múltiples factors: per una banda la preeminència de les consideracions emocionals per damunt les objectives, la manca de diàleg amb l’altre diferent. L’efecte amplificador de les xarxes, en particular a través dels algoritmes de YouTube, també ha agreujat el fenomen. Les arrels més profundes però d’aquest procés resulten inexplicables. L’anàlisi que en resulta ens submergeix en la perplexitat: no es tracta del producte d’un dèficit educatiu sinó d’una resposta gairebé visceral, no desproveïda d’una certa dosi de violència. Un es pot preguntar si aquesta reacció davant una pressuposada pressió social, o ras i curt d’una imposició mal viscuda, no estaria emparentada amb el sentiment, inconscient, de la utopia fallida. S’hi afegiria el fet del desplaçament del aspecte sagrat de la vida, per tant de la religió sota totes les seves formes, cap a la sacralització o entronització d’una societat secular en el món occidental, tal com apuntava l’editor i escriptor mort recentment, Roberto Calasso. Això significaria la necessitat de depositar la fe en qüestions del tot profanes. Els dissidents serien doncs orfes de la modernitat, com tots nosaltres, però a més serien sensibles en especial a dos factors afegits, conjugats en un còctel explosiu, el descrèdit dels dirigents polítics i la manipulació informativa o fake news. Vist des de la òptica del nostre present ultra-tecnificat, la bretxa entre la vida acomodatícia que ens ofereixen els avenços tecnològics i les nostres pròpies capacitats autosuficients dilueixen la dissidència que significaria escapar de la societat, si aquesta no ens agradés, per a refundar-ne una de nova, tal com van pretendre fer alguns dels nostres avantpassats. L’esforç i el sacrifici que comportaria prescindir però de les comoditats i condicions pròpies del tipus de vida actual, dissuadeixen tota temptativa. A més el nostre sistema, un gran mercat global on tot es compra i tot es ven, ha descobert la manera d’engolir els moviments refractaris de la manera més imaginativa, com per exemple transformant-los en modes de consum. La dissidència negacionista ha anat doncs creixent a l’interior de la societat de forma soterrada, i des de fa més d’una dècada ha començat a revelar-se. Caldria encetar un debat valent sobre les raons i les confluències que ens estan menant per un camí que presagia, potser no un retorn als temps obscurs, com vaticinen alguns, però sí el transitar per una via en que l’irracionalisme mal canalitzat, basat en condicionaments emocionals, sovint infantils, pot arribar a causar ferides irreparables.