Natalia Mena

La supèrbia humana no té límits, i els multimilionaris, que ja no tenen prou amb fer turisme galàctic, parlar de colonitzar Mart, i controlar-nos a tots amb la seva tecnologia i gastar les seves fortunes en moltes ocasions en coses absolutament fútils, ara afirmen que en qüestió de 20 anys la mort és convertirà en una opció i podrem decidir si traspassar o no. Fascinant, oi?

Es veu que això de tenir molts bitllets trastoca una mica i els fa viure en una realitat paral·lela. És com una droga que els fa estar eufòrics i se senten invencibles; així, personatges com Larry Ellison (Oracle), Serge Brin (Google), Dmitry Itskov (New Media Stars), i l’ últim en pujar el carruatge de les vanitats, Jeff Bezos, destinen part de la seva riquesa a subvencionar investigacions sobre la immortalitat, amb l’objectiu de poder adquirir la vida eterna. De manera que aquest tipus de projectes estan vivint la seva època daurada, tant en el pla acadèmic com en el financer. 

A veure, jo em considero una persona comprensiva, puc entendre que fa molta ràbia morir-se si estàs a la pell d’aquests senyors, que els irriti enormement la idea de resignar-se a que un dia o un altre ha de succeir l’inevitable, i que ni tan sols ells i els seus milions podran impedir-ho, d’aquí la seva obsessió per aquest tema, però sincerament, potser trobarien més sentit a les seves existències, si en comptes de veure la mort com una empresa competidora a la que se li ha de guanyar la batalla, l’entenguessin com una etapa de la nostra trajectòria vital (massa espiritual potser, per els que tenen el privilegi de forma part de la llista Forbes?).

Les persones, des de temps immemorials, sempre han aspirat sense èxit a assolir la immortalitat. Es tracta d’una primitiva utopia que ja va prosperar gràcies a la ciència-ficció, però gairebé no va robar temps o diners als investigadors, més enllà de les excentricitats puntuals d’alguns científics amb ganes de cridar l’atenció o d’estafar a algun crèdul burgès decimonònic. No obstant això, avui dia es pot parlar fins i tot d’una «indústria antienvelliment», la qual cada any mou unes sumes properes als 60.000 milions d’euros; per tant, en l’actualitat aquesta cerca ja no es revesteix d’esoterisme, com en altres moments històrics, sinó que tracta de disfressar-se científicament en definir la vellesa no com una fase de vida, sinó com una malaltia, convertint-se així en objecte d’estudi legitimat per biòlegs moleculars i finançat amb quantitats astronòmiques pels majors magnats del món.

I així, amb aquestes ínfules o aires de grandesa propis dels que es creuen tot poderosos i no volen assumir que els diners no poden comprar-ho tot, doncs au, anem a crear neohumans o cíborgs que visquin eternament, com si la idea fos tan meravellosa. A mi, personalment, m’esgarrifa, digueu-me tradicional o antiga. Segurament és que encara no tinc l’habilitat d’obrir tant la meva ment a aquest nou despertar de l’univers i continuo pensant que precisament el que dona valor a la nostra vida és saber que és finita, que s’acaba, i que hem d’aprofitar cada segon com si fos l’últim perquè desconeixem quan ens pot venir a buscar la parca; aquest misteri és justament el que la fa tan especial, tan única i tan irrepetible. Per no parlar de l’esgotador que podria resultar viure per sempre. Per alguna raó s’utilitza la frase «descansi en pau», quan ens acomiadem d’aquells, que no tornarem a veure entre nosaltres.

Què voleu que us digui? La lluita vital infinita no em convenç gens per diversos motius: els problemes ètics i morals que genera, la superpoblació, el manteniment de tota aquesta societat augmentada que viurà indefinidament, per mencionar alguns dels més evidents. Tot i així, intentaré fer un exercici d’objectivitat i exposaré algunes de les tesis d’aquells que defenen aquest futur com la fi d’una era, la de l’edat humana. Aquests afirmen que en les properes dues dècades veurem més avenços que en els dos mil·lennis anteriors, la ciència i la tècnica estan canviant exponencialment, perquè tot el que es pot digitalitzar millora d’aquesta manera, però és una cosa que els humans no entenem, perquè estem programats per pensar linealment. Asseguren que serem testimonis de màgia, concretament a Sri Lanka, Arthur C. Clarke, enginyer mundialment conegut com a autor de ciència-ficció, en la tercera de les seves tres lleis del futur conclou que qualsevol tecnologia avançada no es diferencia de la màgia. L’edat serà controlable biològicament, ens podrem comunicar telepàticament, gaudirem d’un gran estat físic, i morir serà una elecció.

Els defensors d’aquest sarau reiteren que tot serà més econòmic, ja que quan les tecnologies comencen, òbviament, són cares i pitjor que cares, són dolentes, però quan aquestes és massifiquen es tornen barates i bones, que és el que succeirà amb els progressos vers l’envelliment. El primer xip per seqüenciar genomes va costar milions de dòlars i acabarà costant 10 dòlars; els joves a Secundària el tindran a classe per fer experiments, seqüenciant un conill o una planta. Això ho transformarà tot, perquè modificarà la visió de la humanitat, es produiran novetats radicals al cervell que milloraran el hardware (mitjançant la nanotecnologia i la biotecnologia) i el software (mitjançant la infotecnologia i la cognotecnologia) de l’ésser humà. Per tant, no només tindrem telepatia de banda ampla a alta velocitat, sinó que perfeccionarem, augmentarem i superarem totes les capacitats humanes, el que comportarà que podrem comunicar-nos de forma molt més ràpida i molt més eficient que fins ara. 

Gran part dels problemes dels mortals es donen perquè no podem explicar bé totes les coses, però això segons aquests experts té els dies comptats. Quan visquem l’inici de l’edat posthumana, amb persones augmentades, que viuran infinitament, amb més capacitats, més amor i enteniment. Podrem resoldre tots els problemes de fam i de pobresa, l’economia canviarà i serem capaços de viatjar a Mart o al lloc de l’espai que vulguem. 
Seguint amb el deliri, expliquen que com ja no serem vells, no haurem de jubilar-nos, ves per on, tanta gent que està desitjant retirar-se i ara resulta que en l’últim Fòrum de Davos es va plantejar la creació d’un salari mínim garantit perquè les persones visquin, ja que la feina la faran les màquines i per tant nosaltres podrem dedicar-nos a activitats creatives, innovadores o lúdiques com viatjar, però no només a la platja, no, aquest és un pensament massa terrenal, sinó a la Lluna, Mart o on ens vingui de gust. 

Per si ens faltava algun element, com a colofó a tota aquesta transformació surrealista, tindrem una intel·ligència col·lectiva, és a dir, ara hi ha tres cervells, el reptilià, el límbic i el neocòrtex, doncs bé, es crearà un quart cervell, l’exocòrtex en el núvol, que serà distribuït i descentralitzat, com ho és Internet, i al qual ens connectarem només quan ho desitgem. El núvol serà una ment increïblement ràpida i gran, per tant, serem part d’una intel·ligència col·lectiva en què desapareixerem com a éssers humans independents, i ens convertirem en les cèl·lules d’un organisme major, d’un cap planetari. Ole!

Enrere quedaran les creences religioses, que no tindran cap rol, ja que aquestes han nascut per explicar la mort, les occidentals mitjançant la resurrecció, i les orientals, per la reencarnació, per tant, estaran fora de l’equació.

Déu-n’hi-do! Jo no sé vosaltres, però digerir tot això se’m fa una mica difícil, així que ara per ara em sumo a allò que va dir Abraham Lincoln: «Desitjar la immortalitat és desitjar la perpetuació d’un gran error».