Marc Figueras Pons

Vaig conèixer ja fa molts anys un establiment a Sitges on la seva especialitat era i continua sent preparar pitas i dürüms. El típic establiment de kebabs que tan de moda es van posar fa uns anys i que pràcticament podem arribar a trobar a tot arreu del món. La peculiaritat d’aquest establiment de Sitges és que a més de fer els millors dürüm de Sitges i rodalies, l’home que els prepara, de nacionalitat paquistanesa i de nom Rana, té una memoria d’elefant. Té moltíssima clientela i encara que només hi vagis una vegada o faci molt de temps que no hi vas a demanar els seus deliciosos dürüm, ell et saluda dient sempre amigo i després et prepara el menjar tal com el vols, sense preguntar-t’ho. Cada vegada que hi vaig, em quedo observant com treballa. Ho fa d’una forma ràpida, neta, mecànica i precisa. Com si es tractés d’una feina en una cadena de muntatge d’una fàbrica. 

Donant-li voltes, només formulant hipòtesis en el meu cervell, vaig començar a jugar al joc de saber quin és el passat d’aquest home. Em vaig inventar la seva història. Ja fa molts anys, quan aquest peculiar home estava al seu país, va tastar un dia un dürüm. A partir d’aquell àpat, la seva vida va cambiar. Va trobar aquest senzill menjar, variat i complert, com el millor àpat que havia tastat mai. Aleshores va estar pensant molt seriosament buscar un lloc per establir-se amb bona qualitat de vida i bon clima per obrir el seu propi negoci de kebabs. Va començar a estalviar i alhora va cercar el millor establiment per treballar-hi i aprendre a fer-los. 

Aconseguint un lloc de feina a la cuina d’un gran restaurant de kebabs a Islamabad, tot i no tenir experiència. No parava de treballar i el propietari estaba molt content amb ell perquè aquest home que va néixer dins d’un dürüm no es cansava mai d’aprendre i fer pitas i dürüms. Va anar passant el temps i ell només treballava i estalviava. Per les nits dormia i sempre somiava que estava en els seu propi establiment, preparant dürüms. Un darrere l’altre. Però en el somni, ell s’acabava estresant perquè veia que tenia una cua inacabable de clients i per molt ràpid que fos, la cua no minvava. Aleshores arribava el moment en què acabava les existències dels aliments per preparar els seus plats i la cua seguia. Arribat a aquest punt es despertava d’aquest somni que cada nit era el mateix d’una forma convulsa. Primer era el millor dels somnis que després es tornava en malson. 

El jove Rana pensava que això no podia continuar així. Tot i que intentava distreure’s amb altres coses, la seva fixació era aconseguir convertir-se en el millor cuiner de kebab. Va descobrir que els origens culinaris d’aquest plat típic de Turquia i d’altres països orientals es remunta al segle XVIII. Que fou introduït a Europa després de la segona guerra mundial, arran de la gran migració turca a Alemanya, establint-se el primer restaurant a Berlin en la dècada dels anys 70. No en va aquesta ciutat és considerada actualmente la capital del kebab, tan consumit aquest plat com les típiques salsitxes. Considerat en l’antiguitat com el menjar dels reis perses, aquest el consumien el dia del Nowrüz. És el dia de l’inici de l’any nou persa segons el seu calendari. Coincideix en l’equinocci de primavera i també es celebra en els territoris on es va deixar sentir la influència persa. Va arribar l’anhelat moment i el jove Rana es va establir a Sitges. Ràpidament es va adaptar i es va enamorar de la vila. Va cercar un establiment acollidor i petit i va aconseguir obrir el seu propi restaurant kebab. El seu somni s’ havia complert. Quan va inaugurar el seu restaurant va fer una gran festa en la qual va convidar a pitas i dürüm a tot el veïnat. A partir d’aleshores, mai li ha faltat la feina. Amb l’ajuda de la seva memòria d’elefant, atén la seva clientela de la millor forma possible. Estalviant com una formigueta va poder-se comprar una vivenda a prop del mar i va portar a la seva família del Pakistan a viure amb ell. Va adoptar dos gats orfes i bornis. Al gat li va posar de nom Dürüm i a la gata Pita. El segon dia més important de la seva vida, després d’aquell primer en què va tastar un dürüm, va ser quan una dona de la seva edat, catalana, es va presentar en el seu restaurant. Ell es va quedar abstret per la seva bellesa. Tot i que el jove Rana es concentrava molt a l’hora de preparar els àpats, mentre li preparava la pita a la jove catalana no podia deixar de fixar-se en els seus hermosos ulls blaus. La noia es va adonar de l’influx que exercia sobre ell. Evidentment, el jove Rana va convidar a la jove catalana, oferint-li també una cervesa. 

Ella, agraïda, va aceptar la invitació amb la condició que la propera vegada seria ella la que el convidaria a ell a sopar. Rana, amb el seu somriure franc i sincer va aceptar i poc després van formalitzar una relació. D’una forma fluida, el kebab va unir les seves vides, convençut el jove Rana que aquest àngel en forma de dona amb una llarga cabellera rossa i llisa i uns expressius ulls blaus i grossos va entrar a la seva vida perquè en el passat, ell va prendre la decisió de tastar un dürüm i somiar el seu propi somni. Ara té un altra somni per les nits. Somia que viu feliç i en pau i que quan arriba el dia de la seva jubilació, els seus fills continuaran amb el seu negoci i que el govern del Pakistan li fa entrega d’una medalla commemorativa per la seva tasca de difusió d’un tastet de la gastronomia no només del seu país sinó de molts altres de l’Orient.

 I jo continuava pensant. I en definitiva aquest exercici em va ensenyar que si bé el que fa feliç al jove Rana és cuinar kebabs per la seva clientela és perquè un dia es va adonar que aquest era el seu somni. Amb perseverança, esforç i paciència va fer que aquest es convertís en realitat. Doncs ja que somiar és gratuït i tothom ho pot fer, per què no tenir el teu propi somni i lluitar per ell? Com va dir William Clement Stone, si apuntes a la lluna, potser no hi arribes però si pots colpejar un estel.  Sè non è vero, è ben trovato.