Santander
Per acabar amb el meu viatge pel nord d’Espanya, com ja us vaig indicar en el meu anterior article, vaig visitar la ciutat de Santander, però tinc pensat tornar perquè m’han quedat moltes coses per veure ja que només vaig estar dos dies.
El primer que vaig visitar va ser el passeig de Pereda i el Centre Botín. Vaig passejar fins arribar al moll de Calderón a la badia de Santander. Allà es troba un bonic grup d’estàtues anomenades els raqueros. A simple vista són uns nens despullats que es dirigeixen a saltar a la mar, però la seva història va molt més enllà. I la majoria de les persones que admiren aquestes estàtues la desconeixen.
Antigament, el terme raquero s’atribuïa en Santander als nens que, a finals del segle XIX i començaments del XX, vagabundejaven entre les machinas de Puerto Chico, a l’espera que un tripulant desocupat o un turista adinerat llancés a l’aigua una moneda que ells poguessin recuperar bussejant. Avui aquest terme perdura com a forma d’expressió despectiva i desdenyosa.
La seva presència representava no només la misèria en què es desenvolupava l’existència d’un sector de la població infantil i juvenil d’aquesta i altres ciutats, on se’ls denomina amb altres noms, amb un gran tràfic en els seus ports, sinó que és també representativa de la gran quantitat de nens que hi havia als carrers procedents dels orfenats, sense altra sortida que rondar per buscar-se la vida principalment en qualitat d’amics de l’aliè. Amb aquestes estàtues, per tant, es persegueix mantenir viu el record d’aquesta situació no tan llunyana.
Més tard, després de menjar alguna cosa, vaig anar a veure la catedral i una capella que té a la banda la qual resultava molt curiosa per la baixa altura del seu sostre i perquè a sota tenia un antic cementiri que es podia veure a través de vidres col·locats la terra.
Aquest dia vaig sopar en un restaurant en què es cuina molta triperia i vaig tastar diversos dels plats: cervells de xai arrebossats, tripes de porc, pedrers de xai amb ceba i manetes de xai amb salsa. Molt ric tot.
Al dia següent vaig anar a veure el far i el Palau de la Magdalena situat a la península de la Magdalena, el qual només es pot admirar per fora, però el parc del Palau de la Magdalena alberga altres molts atractius. Entre ells el Museu l’home i el mar. Un museu a l’aire lliure amb tot un seguit d’elements que homenatgen a les nou expedicions realitzades pel navegant santanderí Vital Alsar Ramírez entre 1966 i 1992. Entre ells els tres galions que va utilitzar en les seves aventures oceàniques: el «Ana d’Ayala», el «Cantàbria» i el «Quitus Amazones» i al costat d’ells, la bassa construïda a Guayaquil (Equador), sobre la qual va creuar el Pacífic en 1970, el viatge més llarg de la història realitzat en tan fràgil model d’embarcació. A més, hi ha un mini zoo que alberga en espais que reben l’aigua de la mar un nodrit grup d’animals marins: pingüins, lleons marins, foques, etc., i moltes espècies d’arbres i vegetació autòctona.
El sopar d’aquest darrer dia de vacances va ser molt especial. Vaig anar a la marisqueria Marucho i vaig menjar cargolins i cabra de mar, gambes vermelles i com no, unes típiques rabes. Per acabar unes bones postres. De fet tot estava tan ben preparat, presentat i saborós que per descomptat tinc pensat repetir quan tingui l’oportunitat. I aquí acaba la meva aventura d’aquest estiu en què necessitava sortir fora per veure i fer coses més que mai.