Plats trencats
A l’antiga Grècia, una hecatombe era un sacrifici de bestiar que s’oferia als déus.
Homer en descriu les etapes: Primer una purificació, tot rentant-se les mans. Després es pregava al déu d’aquella cerimònia. Es ruixava el cap de l’animal amb aigua per fer-lo ajupir. Després se li girava el cap, per procedir tot seguit a degollar-lo. S’obria el cos del bou i s’esbudellava, tot això fent uns talls i seguint un ordre precís. En acabat s’esquarterava l’animal, donant especial importància a les cuixes i els fèmurs. Aquests, embolicats amb el greix de l’animal es cremaven en ofrena a déu. La resta de carn i la freixura eren per al consum humà. De fet la cerimònia es convertia en un gran banquet.
Hecatombe ha vingut a significar una gran matança i també una gran catàstrofe on es produeixen moltes morts i destrucció.
Aquesta setmana, just l’endemà de Meritxell, tot va trontollar quan ens vam assabentar que l’autoritat espanyola de control monetari i de prevenció de blanqueig de capitals, el famós Sepblac, exculpava Banco de Madrid de tot allò que havia estat la clau de volta del que va suposar la liquidació d’una entitat bancària del país, amb tots els «danys col·laterals» que, set anys després, encara cuegen. «Cap fet punible objecte d’infraccions greus» és la resolució final exculpatòria.
Aquests danys col·laterals als que em refereixo tothom els coneix. Algú, fins i tot, els pateix en primera, segona o tercera persona. I són molt greus. Molt més del que alguns es poden arribar a imaginar. S’han arruïnat persones, s’han trencat famílies, s’han esberlat projectes de futur... S’ha obert l’infern sota els peus de tanta gent que, tot plegat, sembla un malson inimaginable al país dels Pirineus, al paradís de l’or blanc.
La notícia és de tal envergadura que no pot no tenir conseqüències directes sobre el procés judicial que s’està dirimint a Andorra. També immediates, perquè la Justícia, si és lenta i tortuosa, deixa de ser Justícia. I, sobretot ha de tenir repercussions immediates perquè hi ha molta gent sobre qui penja l’espasa de Dàmocles des de ja fa massa temps.
Quan l’objecte, la prova, sobre la que es construeix un procés judicial deixa de tenir les característiques que la fan essencial per als objectius que es busquen, tota la construcció cau pel seu propi pes. Si Banco de Madrid no blanquejava diners, i, a sobre disposava de mecanismes de control intern més eficaços que els que l’autoritat de control externa imposava, la prova essencial desapareix, i, per tant, tot el tinglado que s’ha muntat al darrere no pot ser més que foc d’encenalls.
Arran d’aquest absurd, al qual s’han enfrontat moltes persones coneixedores del funcionament d’un sistema determinat, giren un equip de persones, i personatges, que, a poc a poc, van deixant entreveure que alguna cosa fosca hi ha al darrere de l’obra teatral, entre bambolines.
Malgrat tot, és molt decebedor comprovar que la guàrdia pretoriana que protegeix als que van organitzar aquesta hecatombe, i les posteriors bacanals, s’ha transformat en una actualitzada garde de corps disposada a resistir el que calgui. Coneixen molt bé l’altra cara de la moneda amb la qual juguen.
Davant d’aquest taulell d’escacs on es juga una malèfica partida, cal preguntar-se el que és evident: qui pagarà els plats trencats? Perquè aquests plats ja formen una florida vaixella...
La responsabilitat és l’obligació de retre comptes de les teves accions o de les d’altri.
I cal recordar en Emiliano Zapata quan deia: «Estic resolt a lluitar contra tot i contra tots sense més baluard que la confiança i el suport del meu poble».