Natalia Mena

El que dic al subtítol d’aquest article és ni més ni menys el que ha succeït la passada setmana, en què es va celebrar una reunió pública a la parròquia d’Ordino, organitzada i promoguda per la Plataforma ciutadana pel dret a la informació, amb l’objectiu d’exposar tots els dubtes i inquietuds que planteja aquest projecte per als habitants del Principat.
El Govern, amb el ministre de Sanitat, Martínez Benazet, al capdavant, s’ha esforçat en explicar les bondats del que suposarà l’arribada d’una empresa com Grifols al territori, però el cert és que després de l’emoció inicial, en la que a tothom li semblava meravellós que una companyia multinacional de prestigi hagués posat el seus ulls en aquest microestat dels Pirineus per desenvolupar tasques d’investigació, segons s’han anat coneixent més detalls respecte a l’operació, el sentiment ha passat d’eufòria a preocupació.
El més sorprenent del cas és que els polítics de l’oposició (llevat d’alguna excepció per tots coneguda), que són els encarregats de fiscalitzar la tasca que realitzen els nostres dirigents, per tant de vigilar i controlar les accions de govern, en aquesta ocasió no se sap ben bé per què, han mirat cap a un altre costat i han deixat passar uns quants aspectes, si més no uns tan sospitosos com si veritablement aquesta és la ganga que ens han volgut vendre.
Si repassem diversos factors: mediambientals, econòmics, jurídics, o reputacionals, hi ha força coses que grinyolen i que com a mínim a priori no semblen estar del tot ben lligades, com per exemple la gestió de residus, la incompatibilitat amb la Reserva de la Biosfera, el fet de ser un negoci que no generarà beneficis ni recaptació fiscal, les sinergies amb altres indústries del sector tècnicament són qüestionables, l’oportunitat laboral que podria suposar és bastant limitada, ja que requereix un alt nivell de qualificació específica, el pacte de socis signat és un autèntic nyap, representa uns costos elevats si considerem que hi ha una cessió de terrenys equivalent a cinc camps del Barça, cada any s’haurien de posar 200.000 euros, s’hauria de construir un tancament, fer accessos a la carretera, per no parlar del buit jurídic existent amb normatives adaptades ad hoc i sense una llei bioètica ni estar en el Conveni d’Oviedo, així com un perill per a la salut pública en cas d’accident.
Com ja sabeu millor que jo, que no deixo de ser una nouvinguda, aquest és un país petit en què a molta gent li costa manifestar obertament la seva opinió per por al què diran, a ser assenyalats o a les possibles represàlies professionals que hi puguin haver per anar en contra del poder. Per aquest motiu, al final es demana que donin la cara personalitats públiques com el conseller d’Ordino a l’oposició Enric Dolsa, que mai ha tingut pèls a la llengua per dir el que pensa, tot i que en ocasions això li hagi costat molt car, i aquest seria també el cas de la consellera general Carine Montaner, aquesta «reina vermella», com l’han anomenada sarcàsticament en un vídeo que ha circulat en els últims dies per les xarxes, que no es deixa acoquinar per les crítiques ni pels seus companys cortesans defensant amb convicció i vehemència allò en el que creu, encara que li comporti ser atacada i menystinguda personalment. (Cosa que diu molt d’aquells qui cometen aquest tipus de greuges, els quals queden ben retratats). 
Ells són els rostres populars, però no els únics, altres professionals que formen part de la societat civil com la biòloga i farmacèutica Elisa Muxella, Stephanie Steinbrecht-Aleix o José Aguilera, catedràtic del departament de bioquímica i biologia molecular de la Universitat Autònoma de Barcelona, han estat prou valents per donar un pas al front i liderar una resposta ciutadana que no està conforme amb com s’ha procedit des del Govern en tota aquesta qüestió.
Agradi o no agradi, el poble s’ha mogut per expressar els seus neguits, totalment legítims, investigant, parlant amb experts de diverses àrees i trobant arguments de prou pes, com per valorar emprendre mesures legals que puguin frenar una decisió tan transcendental com aquesta, que afecta a la vida i al benestar de les persones.
Sempre que em plantejo fer un article d’opinió és perquè d’alguna manera m’agrada obrir una reflexió o debat vers un tema d’interès i d’actualitat. Al final, el que jo pensi és el de menys, el que importa realment és el parer de tots plegats, el sentir de la majoria, i escoltar aquestes veus cada vegada més nombroses que no tenen gens clar que la implantació d’un laboratori nivell 3 sigui quelcom bo i de valor afegit per al país. De manera que en aquests darrers dies no he pogut deixar de preguntar-me què hi guanya Andorra, si val la pena corre el risc, el preu que suposaria diversificar l’economia.
No sé què en penseu vosaltres, però us animo a dir la vostra, perquè al cap i a la fi dipositar la confiança en un partit polític durant quatre anys no pot significar donar un xec en blanc i dir amén a tot. És evident que no es pot fer una consulta de cada decisió que es pren, però carai!, en assumptes tan rellevants com aquest, hauria estat d’una gran maduresa democràtica i participativa haver sondejat els ciutadans sobre què els semblava anar per aquest camí, perquè el futur d’Andorra depèn de tots els andorrans, no només d’uns quants. Sempre hi haurà temps de penjar-se medalles, perquè estic convençuda que s’ha fet amb la millor de les voluntats, però segurament us soni aquella frase que diu: «El camí a l’infern està ple de bones intencions».